Els dies de Tom eren plens de gaubança i d'esclat, però les seves nits eren tongades d'horror. Joe l'Indi li infestava tots els somnis, i sempre amb la sentència de mort als ulls. Amb prou feines cap temptació podia convèncer el minyó d'eixir al ras després que la nit havia caigut. El pobre Huck es trobava en el mateix estat de misèria i terror, perquè Tom havia contat tota la història al curial la nit abans del gran dia de la causa, i Huck tenia una por cruel que la seva participació en el negoci pogués traspuar encara, baldament la fugida de Joe l'Indi li hagués estalviat el neguit de declarar davant el Tribunal. El pobre minyó havia assolit que el curial li prometés de servar el secret; però què en trauria? Ja que la turmentada consciència de Tom havia pogut menar-lo a la casa del curial, de nit, i arrencar una temuda història de llavis segellats amb el jurament més llòbrec i formidable, la confiança de Huck en la raça humana estava arran d'esvair-se. De dia, la gratitud de Muff Potter feia a Tom content d'haver parlat; però de nit desitjava de no haver desclòs els llavis. Unes vegades Tom temia que Joe l'Indi no fos mai capturat; les altres temia que en fos. Estava segur que mai no tornaria a alenar a plaer fins que aquell home fos mort i ell n'hagués vist el cadàver.

Hom havia ofert recompenses, hom havia explorat la contrada; però Joe l'Indi era introbable. Una de aquelles meravelles omniscients i espaordidores, un detectiu, vingué de Sant Lluís, sotjà pels voltants, mogué el cap, prengué el posat de savi, i aconseguí aquella mena d'èxit astorador que els membres d'aquest ofici generalment aconsegueixen. És a dir, va trobar una pista. Però és impossible de penjar una pista per assassinat: així és que, després que aquest detectiu hagué fet el seu fet i tornat a casa, Tom va sentir-se tan mal segur com estava abans.

Els dies cançoners anaven passant, i cada un deixava al seu darrera el pes de l'aprehensió una mica alleujat.

Capítol XXVI

Hi ha una època, en tota vida de minyó ben construïda, en la qual li ve un desig rabiós d'anar a qualsevol indret i desenterrar un tresor amagat. A Tom li vingué el desig, un dia, de cop i volta. Sortí a la recerca de Joe Harper, però no reeixí. Després anà al darrera de Ben Rogers: havia anat a pescar. Tot seguit va topar amb Huck Finn el Mà-roja. Huck seria escaient. Tom se l'endugué a un indret reservat, i entaulà la matèria confidencialment. Huck hi vingué de grat. Huck hi venia sempre de grat, a dar un cop de mà a qualsevol empresa que oferís entreteniment i no requerís capital, perquè tenia una enutjosa sobreabundància d'aquella mena de temps que no és or.

- On cavarem?- digué Huck.

- Oh! Gairebé onsevulla.

- Còm s'entén? Hi ha coses amagades per tot arreu?

- No, és clar que no. N'hi ha en indrets especialíssims, Huck: de vegades a les illes; de vegades en caixes podrides sota un cap de branca d'un vell arbre mort, allà on l'ombra cau a la mitja nit; però principalment sota terra, a les cases on surt por.

- Quí ho amaga?

- Ves, lladres: és clar. Quí us pensàveu? Superintendents d'escola dominical?

- No ho sé. Si el tresor fos meu, jo no l'amagaria: vinga despendre'l i divertir-me.

- Jo també; però els lladres ho fan així: sempre l'amaguen i el deixen en aquell indret.

- I, després, que hi tornen?

- No: s'ho pensen, que hi tornaran; però generalment obliden les marques, o bé moren. Sigui com sigui, el tresor resta allí una pila de temps, i es rovella, i a la fi algú troba un paper vell i esgrogueït que explica còm cal trobar les marques: un paper que per desxifrar-lo s'hi passa gairebé una setmana, perquè gairebé tot són senyals i jeroglífics.

- Jero… què?

- Jeroglífics: imatges i coses, sabeu?, que sembla que no vulguin dir res.

- Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom?

- No.

- Bé, doncs còm trobareu les marques?

- Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o bé una illa, o bé sota un arbre mort que té una branca allargassada. Bé, farem provatures a l'illa de Jackson, i podrem tornar-hi algun camí; i després hi ha la casa vella on surt por, amunt del rierol de Still-House, i hi ha una pila d'arbres amb branques mortes: una mala fi!

- I tots en tenen, a sota?

- I ara! No!

- Doncs còm sabreu quín és el que hem d'escorcollar?

- Anirem escorcollant-los tots.

- O Tom! Ens pendrà tot l'istiu!

- Bé, i què hi fa? Suposeu-vos que trobem un pot de llauna amb cent dòlars a dins, tots rovellats i eixerits, o bé una caixa podrida tota plena de diamants: què us sembla?

A Huck li resplendiren els ulls.

- Això és de primera, i no demano altra cosa. Deu-me només els cent dòlars, i deixo de banda els diamants.

- Molt bé; però em jugaria qualsevol cosa que no els deixareu córrer, els diamants. Algun d'ells, tot sol, val una vintena de dòlars. Amb prou feines n'hi ha cap que no valgui sis malles o bé un dòlar.

- Còm! De bo de bo?

- Ja ho crec! Qualsevol us ho dirà. Huck, de segur que mai n'heu vist.

- No pas que jo recordi.

- Oh! Els reis en tenen a carretades.

- Bé, jo no en conec, de reis, Tom.

- Ja m'ho penso; però, si us calgués anar a Europa, en veuríeu més que no en caben en un rai, saltant d'ací d'allà.

- Que salten?

- Saltar? Romansos! No!

- Bé, doncs, per què ho dieu, que saltaven?

- Manoi! Només volia dir que els veuríeu: no pas saltant, és clar! Per què havien de voler saltar? Però volia dir que els podríeu veure… escampats per totes bandes, sabeu?, d'una manera general: com feia aquell vell geperut de Ricard.

- Ricard? Còm més se diu?

- No es deia de cap més manera. Els reis no tenen més que un motiu.

- Sí?

- Tanmateix.

- Bé, si els plau, Tom, en bona hora sigui; però jo no vull ser-ne, de rei, i tenir només que un motiu, com un negre. Però digueu: on cavareu, de primer?

- Bé, no ho sé. Què us sembla, de sorollar aquell arbre de la branca morta que hi ha al turó, a l'altra banda, del rierol de Spill House?

- Fet.

Així, doncs, prengueren un magall atrotinat i una pala, i eixiren cap a fer un viatge de tres milles. Arribaren encesos i panteixant, i s'ajagueren a l'ombra d'un om veí a reposar i a fumar.