- Sst!- digué Tom.

- Què passa?- murmurà Huck esblaimant-se de por.

- Sst! Calleu! No heu sentit?

- Sí! Oh! llamp! Apretem a córrer!

- Quietud! No us bellugueu! Vénen de dret cap al portal.

Els minyons s'estengueren damunt el paviment, amb els ulls ficats en l'espiell de l'embigat, i esperaren amb una anguniosíssima temença.

- S'han aturat… No… vénen… Ja són aquí. No zumzegeu cap més paraula, Huck. En nom de Déu, voldria ser-ne fora, d'aquest pas!

Dos homes entraren. Cada minyó va dir-se, per dins:

- Aquest és el vell espanyol, sord i mut, que ha estat al poble una o dues vegades darrerament: l'altre home mai no l'havíem vist.

L'altre home era un subjecte esparracat, escabellat, sense cap tret a la cara que fos gaire plaent. L'espanyol anava embolcallat en un serape; duia boscoses patilles blanques; cabells blancs, qui-sap lo llargs, eixien sota el seu capell, i portava ulleres verdes. Quan entraren, «l'altre» estava parlant en veu baixa. S'assegueren en terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i l'orador continuà les seves observacions. El seu estil esdevingué menys reservat, i les seves paraules de so més precís a mesura que les anà dient.

- No- féu: -m'ho he tornat a pensar, i no em plau. És perillós.

- Perillós!- rondinà l'espanyol «sord i mut», amb gran sorpresa dels minyons. -Nyicris!

Aquella veu va fer que els minyons panteixessin i s'estremissin. Era la de Joe l'Indi! Hi hagué silenci per algun temps. Després Joe digué:

- Hi ha cosa més perillosa, que la feina «d'allí dalt»? i no ha passat res.

- És diferent. És tan amunt del riu, i no hi ha cap altra casa a la vora! Mai no serà conegut, que ho haguem provat, tanmateix, mentre no hi reeixim.

- Bé, quína cosa més perillosa, que el venir aquí de dia? Qualsevol que ens veiés sospitaria de nosaltres.

- Ja ho sé; però no hi havia cap altre indret tan a l'abast, després d'aquella feina tan folla. Vull deixar córrer aquesta cabana. Ja ho volia ahir, però era endebades de mirar d'eixir-ne, amb aquells nois del diable jugant aquí damunt, al turó, veient de ple a ple aquest indret.

«Aquells nois del dimoni» s'estremiren de bell nou sota la inspiració d'aquesta nova, i pensaren si n'havia estat, de sortós, que s'haguessin recordat que era divendres i s'haguessin determinat a esperar un dia. En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a esperar un any. Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren un dinaret. Després d'un llarg i pensívol silenci, digué Joe l'Indi:

- Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos allí fins a saber noves meves. Jo en passaré el risc, de deixar-me caure al poble una vegada més. Farem aquesta feina «perillosa» després que hagi espiat una mica els encontorns, i penseu que les coses no semblen pas de mal averany. I després cap a Texas! Pisparem el diner!

Això era enraonar. Al cap de poca estona tots dos començaren a fer badalls, i Joe l'Indi va dir:

- M'estic morint de son! Us toca a vós de vetllar. Es cargolà en terra, entre les herbotes, i aviat es posà a roncar. Son companyò el bellugà una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que vetllava començà de pesar figues; sa testa queia més i més avall. Començaren de roncar tots dos.

Els minyons exhalaren una llarga alenada agraïda. Tom murmurà:

- Aquesta és la nostra: veniu!

Huck digué:

- No puc: si es despertessin em moriria.

Tom empenyia; Huck reculava. A la fi, Tom s'aixecà a pleret i de puntetes, i avançà tot sol. Però la seva primera passa féu un cruixit tan horrible en el paviment atrotinat, que caigué enrera gairebé mort de por. No va fer una segona provatura. Els minyons romanien allí tot comptant els moments cançonejadors, fins que els semblà que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a la fi es ponia el sol.

Aleshores un dels roncaires callà. Joe l'Indi va redreçar-se, mirà a son volt, somrigué horriblement al seu companyó, la testa del qual anava caient damunt els genolls, el remogué amb el peu, i digué:

- Ep! Esteu en vetlla: oi?

- Oh! bé… No ha passat res…

- Malvinatge! He dormit gaire, jo?

- Oh! D'aquella manera, d'aquella manera. Gairebé és hora que ens n'anem, company. Què en farem, d'aquella afanadeta que hem deixat a l'ombra?

- No ho sé: deixar-ho aquí com sempre hem tingut per costum, em penso. No en faríem res, d'endur-nos-ho, fins que ens n'anem cap al Sud. Sis cents cinquanta dòlars d'argent no es traginen així com així.

- Bé, molt bé: tan se val que tornem demà.

- Però val més que tornem de nit, com solíem fer: és millor.

- Sí, però mireu: pot passar una bella estona abans que trobi la bona avinentesa d'aquesta feina, pot haver-hi accidents; i la cosa no està en gaire bon lloc: tant se val que l'enterrem ben enterrada… i ben endins.

- Bona idea- digué el companyó, que creuà la cambra, s'agenollà, alçà una de les pedres de la llar, de la part del darrera, i tragué un sac que dringava gustosament. En llevà vint o trenta dòlars per a ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe estava agenollat al recó, ara, cavant amb el seu ganivet de caça.

Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes llurs misèries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment. Quína ganga! Aquell esclat anava més enllà de tota imaginació. Sis cents dòlars era diner abastament per a enriquir mitja dotzena de minyons! Això era cercar tresors sota els millors auspicis: no hi hauria cap enutjosa incertesa d'on caldria cavar. Es tocaven amb els colzes a cada instant; colzades eloqüents i fàcilment capides, perquè volien dir, senzillament: -Oh! No n'esteu satisfet, ara, que siguem aquí!

El ganivet de Joe topà amb alguna cosa.

- Ei!- digué.

- Què hi ha?- féu son companyó.

- Una fusta mig podrida… No, és una caixa, em penso. Vejam, ajudeu-me una mica, i veurem què hi fa, aquí dins. No cal: ja he fet forat.

I ficà la mà i la'n va treure.

- Diantre! És diner!

Els dos homes examinaren el grapat de monedes: eren d'or. Els minyons de dalt estaven tan excitats i tan delectats com ells mateixos.

El companyó de Joe digué:

- Hem d'enllestir-ho, això. Hi ha un vell magall rovellat entre les herbes del recó, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment.