- Em plau, això- digué Tom.

- A mí també.

- Escolteu, Huck: si trobéssim un tresor aquí, què en faríeu, de la vostra part?

- Ves, vinga pastells i un vas de soda cada dia, i aniria a cada circ que vingués. Faig juguesca que tindria una vida regalada.

- Bé, no faríeu cap estalvi?

- Estalvi? Per què?

- Ves, per tenir alguna cosa per anar tirant.

- Oh! No em fóra de cap servei: mon pare tornaria al poble, qualsevol dia, i li clavaria la grapa si jo no cuitava; i us dic que en faria neteja ben de pressa. I vós, què en farieu, de la vostra, Tom?

- Em compraria un timbal nou, i una espasa ben feridora, i una corbata roja, i un gos cadell ben valent, i em casaria.

- Us casaríeu?

- Això.

- Tom! Vós… Vaja, que no teniu el seny complet.

- Espereu: ja veureu.

- Bé, és la més gran beneiteria que poguéssiu fer. Mireu, mon pare i ma mare! Vinga barallar-se! Ves, tot el dia s'estaven barallant. Me'n recordo d'allò més bé.

- Això no vol dir res. La noia que jo em casaré no es barallarà amb mí.

- Tom, em penso que totes són iguales. Totes són bones per pentinar-lo, a un hom. Val més que us hi penseu una mica. Còm se diu, la mossa?

- No és una mossa: és una nena.

- Tant se val, em penso. Alguns diuen mossa, altres diuen nena: tothom té raó, ben segur. Sigui com sigui, còm se diu, Tom?

- Us ho diré una altra vegada: no pas ara.

- Molt bé: amb això en tinc prou. Però, si us caseu, jo estaré més sol i vern que mai.

- No, no n'estareu: vindreu a viure amb mi. Ara deixem-ho córrer això, i comencem de cavar.

Treballaren i suaren per espai de mitja hora: fou endebades. Maldaren una altra mitja hora: endebades també. Huck va dir:

- I sempre ho enterren tan endins?

- De vegades: no sempre. Generalment no. Em penso que no hem trobat la banda justa.

Així, doncs, escolliren un nou indret i tornaren a començar. El treball s'arrossegà una mica, però tanmateix avançava. Enfonzaren en silenci les eines una estona. A fa fi Huck es decantà damunt la seva pala, fregà amb la mànega el rosari de gotes del seu front, i digué:

- On cavareu, després, quan haguem acabat aquí?

- Em penso que tal vegada sorollarem l'arbre vell de més enllà, a Cardiff Hill, darrera la casa de la viuda.

- Em sembla que aquell serà bo. Però no ens en traurà, la viuda, Tom? És a les seves terres.

- Ella, treure'ns! No estaria malament; que ho provés una vegada a la vida! Aquests tresors amagats pertanyen a qui els troba. Tant se val de qui sigui, la terra.

Això era satisfactori. La feina continuà. Al cap de una estoneta Huck digué:

- Malvinatge! Altra vegada devem estar en mala banda. Què us en sembla?

- És ben estrany, Huck. No ho entenc. De vegades les bruixes s'hi fiquen. Arribo a pensar que això és el que ens embolica, ara.

- Cançons! Les bruixes no tenen poder, de dia.

- Sí, és veritat. No se m'havia acudit, això. Oh! Ja sé què ho fa! Som un parell de ximples del diastre! Cal esbrinar on cau l'ombra de la branca a la mitja nit, i allà és on s'ha de cavar!

- Aleshores, mala negada! hem perdut rucament tot aquest treball per no-res! Ara, malvinatge! no tenim més remei que tornar de nit. És un camí d'allò més llarg. Podreu eixir?

- Ja ho crec, que sí! I ho hem de fer aquesta nit, tanmateix; perquè, si algú veu aquests forats, coneixerà tot seguit per què són, i ho vindrà a cercar.

- Bé, ja donaré un tomb, aquesta nit, i miolaré.

- Molt bé. Amaguem les eines sota les mates.

Els minyons foren allí aquella nit, prop de l'hora assenyalada. Segueren en l'ombra, esperant. Es trobaven en un indret soliu i en una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les llòbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la distància; una òliba responia amb la seva nota sepulcral. Els minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire. Al cap de poc judicaren que ja havien sonat les dotze: marcaren on queia l'ombra i començaren de cavar. Llurs esperances començaven de deixondir-se. Llur interès es féu més intens, i llur treball va créixer al seu compàs. El forat s'enfondia, s'enfondia; però, cada vegada que llurs cors saltaven en oir que el magall topava amb quelcom, no feien sinó sofrir una nova decepció. Només era que una pedra o un tros de fusta. A la fi Tom digué:

- És inútil, Huck: l'hem errada altre cop.

- Bé, però és que no podem errar-la: hem marcat l'ombra amb un senyal.

- Ja ho sé; però és que hi ha una altra cosa.

- Quína és?

- Que no férem sinó calcular-lo, el temps: segurament era massa tard o massa d'hora.

Huck deixà caure la pala.

- Vet-ho aquí- digué: -aquest és el mal de cap! Hem de deixar-ho córrer, això d'aquí: mai no sabrem l'hora exacta. I, a més a més, aquesta mena de cosa fa massa basarda: haver d'estar-se aquí, en aquesta hora de la nit, amb bruixes i fantasmes voleiant pels contorns d'aquesta manera! Jo diria que hi ha alguna cosa al darrera meu d'ençà que hem començat, i tinc por de girar-me, perquè potser n'hi ha d'altres al davant que no esperen sinó una avinentesa. D'ençà que só aquí que miro d'escórrer-me tan llatí com puc.

- Bé, a mi em passa tres sous del mateix, Huck. Gairebé sempre enterren un mort quan colguen un tresor sota un arbre; i ell el vigila.

- Déu me val!

- Sí, que ho fan. Sempre ho he sentit a dir.

- Tom, no em plau de fer gaire plagasitats, allà on hi ha gent morta. Un hom per força ha de passar-hi trifulgues: en bona refè!

- Tampoc a mi em plau, de remenar-los gaire. Suposeu-vos que aquest aixequés la closca i digués alguna cosa!

- No ho digueu, Tom! Això esgarrifa!

- Oi! Huck, no tinc un bri de tranquil·litat.

- Escolteu, Tom: deixem estar aquest indret, i mirem de reeixir en qualsevol altre.

- Molt bé: em sembla que val més.

- Quín serà?

Tom pensà una mica, i després digué: