- La casa on surt por. Vet-ho aquí.

- Mala nina! No m'agraden, Tom, les cases on surt por. Ves, són unes bandes soliues, de més mal tirat que no pas la gent morta. La gent morta podria enraonar, potser; però no vénen lliscant-vos al voltant, dins una mortalla, quan no us en adoneu, i sotjant damunt l'espatlla tot d'un plegat, i esmolant les dents com ho fa una fantasma. No podria comportar-la una cosa així, Tom: ningú s'hi veuria amb cor.

- Sí, Huck; però les fantasmes no volten si no és de nit: no ens destorbaran pas de cavar, mentre sigui de dia.

- Bé, és veritat; però massa sabeu que la gent no s'acosta a la casa on surt por, de dia ni de nit.

- Oi: això és, sobretot, perquè no els plau d'anar on un home ha estat assassinat, ça com lla. Però mai ningú ha vist res d'especial, en aquesta casa, si no és de nit; i total algun llumenet blau passant per les finestres, i no pas fantasmes com cal.

- Bé,allí on veieu un d'aquests llumenets blaus que voleia, Tom, us podeu jugar qualsevol cosa que hi ha una fantasma d'allò més a prop. És cosa de raó; perquè ja sabeu que ningú no se'n val, fora de les fantasmes.

- Sí, és així; però tanmateix no volten pas de dia: així és que no tindria cap ni centener, que ens espantéssim.

- Molt bé: sorollarem la casa on surt por, si vós ho dieu: però em sembla que és arriscar-se.

Mentrestant havien començat a davallar pel turó. Allà, en mig de la vall que era sota d'ells, il·luminada per la lluna, estava la casa on surt por, totalment isolada, amb el clos desaparegut feia qui-sap-lo temps, amb rengles d'herbes que sufocaven el seu llindar, la xemeneia esfondrada, els marcs de les finestres buits, un recó de la teulada foradat. Els minyons la contemplaren una estona, amb mitja esperança de veure un llumenet blau voleiant darrera una finestra. Després, parlant en veu baixa, com esqueia al temps i a les circumstàncies, s'allunyaren d'allò més cap a la dreta, per donar a la casa on surtia por un ample esbarjo, i prengueren el camí de casa a través dels boscos que agençaven al darrera de Cardiff Hill.

Capítol XXVII

L'endemà, pels volts de migdia, els minyons arribaren a l'arbre mort, i anaven a cercar llurs eines. Tom es migrava per anar a la casa on sortia por; i Huck també bastant, però de cop i volta digué:

- Escolteu, Tom: sabeu quín dia és?

Tom reconegué mentalment els dies de la setmana, i després alçà cuitosament els ulls, amb una mirada espaordida.

- Manoi! No hi havia pensat, Huck!

- Bé, jo tampoc; però de sobte se m'ha acudit que era divendres.

- Diastre! Mai no es té prou esment, Huck. Hauríem pogut ficar-nos en un trencacoll paorós, sorollant aquesta casa en divendres.

- Pogut!… Digueu que ens hi hauríem ficat. Hi ha alguns dies sortosos, potser; però el divendres no n'és pas.

- Fins els més ximples ho saben. No em penso que vós fóssiu el primer que ho esbrinés, Huck.

- Bé, mai no he dit que ho fos, em sembla. I encara hi ha més cosa, que això del divendres. He tingut un mal somni de la reira, aquesta nit passada: he somniat rates.

- Sí? Senyal segur de trontoll. Que es barallaven?

- No.

- Bé, això és una bona cosa, Huck. Quan no es barallen, només és senyal que el trontoll roda a la vora: sabeu? No podem fer altra cosa que l'ull viu i no deixar-nos arreplegar. Bé, deixem aquest ram, per avui, i juguem. Sabeu jugar a Robin Hood, Huck?

- No. Quí és Robin Hood?

- Ves, va ésser un dels homes més grans que mai hi hagi hagut a Anglaterra, i el millor. Era un lladre.

- Renoi! Em plauria de ser-ne. A quí robava?

- Només que a xerifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram així. Però mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia les coses amb ells: tant tu, tant jo.

- Bé, devia ésser una bella persona.

- Ja us jugo qualsevol cosa que sí, Huck. Oh! Era l'home més noble que mai s'hagi conegut. D'homes així no n'hi ha, avui en dia: jo ho sé bé prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una mà fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar una peça de deu cèntims cada vegada, a una milla i mitja.

- Què és, un arc de teix?

- No ho sé. És una mena d'arc, naturalment. I, si encertava la moneda només que de caire, es tirava a terra, i cridava i renegava. Però juguem a Robin Hood: és un joc enfaristolat.

- Fet.

Així, doncs, jugaren a Robin Hood tota la tarda, dant ara i adés una ullada cobejosa a la casa on sortia por, i deixant anar alguna dita sobre les esperances i possibilitats del dia següent en aquell indret.

Quan el sol començava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur camí cap a casa, a través de les llargues ombres dels arbres, i aviat desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill.

El dissabte, poc després de migdia, els minyons eren a l'arbre mort, altra vegada. Fumaren i parlotejaren a l'ombra, i després cavaren una mica en llur darrer forat, no pas amb gran esperança, sinó solament perquè Tom digué que hi havia molts de casos que la gent havia deixat córrer un tresor després de haver foradat fins a una distància de sis polzades de on era, i després havia vingut algú altre i l'havia descobert d'una palada, només.

La cosa no va reeixir, tanmateix, aquesta vegada. Així és que els nois es posaren les eines a l'espatlla i se n'anaren, comprenent que no havien pas beneitejat amb la fortuna, sinó que havien complert tots els reglaments del negoci de descolgar tresors.

Quan arribaren a la casa on sortia por, hi havia quelcom de tan sobrenatural i ferest en el silenci de mort que regnava sota el sol estavellador, i quelcom de tan depriment en la solitud i desolació de l'indret, que tingueren temença, per un moment, d'arriscar-s'hi. Lliscaren cap a la porta i donaren un tremolós cop d'ull. Veieren una cambra amb herbotes, sense paviment, escrostonada; una llar desfeta, finestres buides, una escala ruïnosa; i per ací, per allà i per tot arreu penjaven parracs d'abandonades teranyines. Aviat entraren blanament, amb els polsos accelerats, enraonant en murmuris, parades les orelles per a atrapar la fressa més lleu, i amb els muscles tensos i endegats per a la retirada immediata.

Al cap de poca estona la familiaritat modificà llur temença, i aquesta cedí el lloc a un examen crític i ple d'interès: sobretot admiraven llur coratge, i se n'estranyaven també. Després volgueren dar una mirada escales amunt. Això equivalia, si fa no fa, a tallar la retirada; però l'un provocava l'altre, i, naturalment, el resultat només pogué ésser un: tiraren les eines a un recó i muntaren. A dalt hi havia els mateixos senyals de decadència. En un cantó trobaren una cambreta que prometia misteri; però la promesa va ésser un frau: no hi havia res a dins. Llur coratge era ja ben refet i ben tangible. Estaven a punt de davallar i posar-se a la tasca, quan: