- Hola, tu.

Silenci per un minut.

- Tom, si haguéssim deixat les eines endiastrades a l'arbre mort, hauríem arreplegat el diner. Oh! No és cosa feresta!

- No és un somni, doncs; no és un somni! Tanmateix em plauria que ho fos. Mal m'escanyi, si no és veritat, Huck!

- Què és, això que no és un somni?

- Oh! Això d'ahir. Mig m'havia pensat que ho era.

- Somni! Si l'escala no s'hagués enfonsat, hauríeu vist si n'era gaire, de somni. Tota la nit hi he estat somniant, en aquest maleït espanyol d'ulls tapats que venia a haver-se-les amb mi cada vegada! Mal llamp l'arbori!

- No, que no l'arbori! Cal trobar-lo i trobar la pista del diner.

- Tom, ja no l'haurem mai. Un hom no té sinó una avinentesa d'arreplegar un munt com aquell, i l'hem perduda. Em sentiria bastant aclotellat, si l'hagués de veure a Joe, ça com lla.

- Bé, jo també; però m'agradaria de veure'l, tanmateix, i seguir-li la pista fins al seu Número 2.

- Número 2, sí, aquest és. Hi he estat pensant, en això; però no en puc treure l'aigua clara. Què us penseu que és?

- Poc ho sé: és massa pregon. Escolteu, Huck: potser és la xifra d'una casa.

- Angela!… No, Tom, no és això. I, si ho és, no és en aquest escrupoló de poble: no n'hi ha, de xifres, aquí.

- Sí, teniu raó. Deixeu-me pensar un minut. Ah!… És la xifra d'una cambra… en una taverna: sabeu?

- Oh! Aquest, és el truc! Només hi ha que dues tavernes: podem esbrinar-ho tot seguit.

- Espereu-vos aquí, Huck, fins que jo torni.

Tom se n'anà tot d'una. No li interessava, la companyia de Huck a les bandes públiques. Estigué fora dos quarts. Trobà que a la millor taverna, el Número 2 havia estat ocupat de qui-sap-lo temps per un jove advocat, i ho estava encara. En la casa més senzilla, el fill del taverner digué que el Número 2 estava tancat a totes hores, i que mai veia que ningú hi entrés o n'eixís si no era de nit; no sabia que hi hagués cap motiu especial per a aquest estat de coses; sentia una mica de tafaneria, però bastant feble; s'havia explicat la major part del misteri amb la idea que a la cambra hi «sortia por», i havia reparat que hi havia llum la nit abans.

- Això és el que he esbrinat, Huck. Em penso que aquest és el Número 2 que empaitem.

- Em penso que l'és, Tom. I, ara, què farem?

- Deixeu-me pensar.

Tom pensà d'allò més estona. Després va dir:

- Ja us ho diré. La porta del darrera d'aquell Número 2 és la porta que dóna al caminet sense eixida que hi ha entre la taverna i el clos atrotinat del dipòsit de rajoles. Vós agafareu totes les claus de portes que pogueu trobar, i jo afanaré totes les de la tieta, i la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a sotjar l'Indi, perquè digué que es deixaria caure al poble i espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se. Si el veieu, el seguireu; i si no va a aquell Número 2, és que l'indret no és aquell.

- En nom de Déu! Poc en tinc cap taleia, d'anar-li al darrera!

- Oh! Serà de nit, ben segur. Ni tan solament us podrà veure; i, si us veiés, potser no pensaria res de mal.

- Bé, si és ben fosc em sembla que la hi seguiré, la pista. No vull… no vull… Ho provaré.

- Em jugo qualsevol cosa que el seguireu, si hi ha fosca, Huck! Ves, podria descobrir que no hi havia manera de revenjar-se, i anar-se'n de dret cap al diner.

- Oi, Tom, oi. El seguiré, sí, malvinatge!

- Això és parlar! No us acovardiu, Huck, que jo no m'acovardiré.

Capítol XXIX

Aquella nit Tom i Huck foren amatents a llur aventura. Rondaren pel veïnatge de la taverna fins després de les nou: l'un sotjava el carreró a distància, i l'altra la porta de la taverna. Ningú entrà ni sortí pel carreró; ningú que s'assemblés a l'espanyol entrà o sortí per la porta de la taverna. La nit prometia d'ésser clara: així és que Tom se n'anà cap a casa, amb el ben entès que, si sobrevenia algun grau considerable de fosquedat, Huck vindria i miolaria, i ell aleshores lliscaria enfora i provaria les claus. Però la nit romangué clara, i Huck acabà la seva vetlla i es ficà al llit dins una bóta de sucre, buida, vora la mitja nit.

El dimarts els minyons tingueren la mateixa pega. El dimecres igual. Però la nit del dijous era més prometedora. Tom lliscà enfora, en bona avinentesa, amb la vella llanterna de llautó de la seva tia, i una tovallola gran per a embolcallar-la. Amagà la llanterna en la bóta de sucre, buida, de Huck, i començà la vetlla. Una hora abans de la mitja nit la taverna va tancar, i sos llums (els únics d'aquells voltants) foren apagats. No s'havia vist cap espanyol. Ningú havia entrat o sortit pel carreró. Tot era de bon averany. Regnava una fosca d'allò més negra. El perfecte silenci era només interromput per l'eventual rondineig de trons llunyans.

Tom agafà la llanterna, l'encengué dins la bóta, l'embolicà ben embolicada amb la tovallola, i els dos aventurers avançaren quietament, en la tenebror, cap a la taverna. Huck restà de sentinella i Tom féu un reconeixement pel carreró. Després hi hagué una estona d'afanyosa espera, que pesà damunt l'esperit de Huck com una muntanya. Començà de desitjar que pogués veure una pampalluga de la llinterna. L'astoraria, però això almenys li faria saber que Tom encara era viu.

Semblava que haguessin passat hores d'ençà que Tom havia partit. Segurament havia caigut en basca i potser era mort i potser li havia esclatat el cor, d'excitació i esglai. En la seva angúnia, Huck va adonar-se que s'anava acostant més i més al carreró, tement tota mena de coses esgarrifoses i esperant que esdevingués momentàniament alguna catàstrofe que li retirés l'alè. No en tenia gaire a perdre, d'alè, perquè semblava que no en pogués pendre sinó amb didalons, i el seu cor aviat es trencaria, batent d'aquella manera. De cop i volta hi hagué un ràpid esquinç de llum, i Tom comparegué corrents al seu devora:

- Correu!- digué. -Correu, per salvar la vida!

No hauria calgut que ho repetís: amb una vegada n'hi havia prou: Huck ja feia trenta o quaranta milles per hora abans que la repetició fos pronunciada. Els minyons no s'aturaren fins que hagueren arribat al cobert d'un escorxador abandonat, al capdavall del poblet. Tan aviat com Tom hagué recobrat l'alè, va dir:

- Huck, ha estat esglaiador! He provat dues claus, tan blanament com podia; però feien un tan maleït garranyac, que amb prou feines podia contenir l'alè, d'esparverat que estava. I tampoc no daven el tomb dintre el pany. Bé, sense adonar-me del que feia, agafo el pom, i la porta que s'obre! No estava tancada! Salto a dins, llenço la tovallola, i… gran espectre de Cèsar!