Al cap de poc la tempesta s'exhaurí, i finà sense haver complert el seu objecte. El primer impuls del minyó fou de mostrar-se agraït i reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perquè potser no hi hauria més tempestes.

Al dia següent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres setmanes que aquesta vegada passà de cara al cel, li semblaren un segle. Quan, al capdavall, pogué eixir, amb prou feines agraïa l'haver-se salvat, tot recordant quant soliu restava, mancat de companyons i abandonat. Baixà tot distret el carrer, i trobà Jim Hollis fent de jutge en un jovenívol tribunal que sentenciava a un gat, per assassí, en presència de la seva víctima, un ocell. Trobà Joe Harper i Huck Finn que pujaven per un carreró tot menjant-se un meló robat. Pobres minyons! Ells, igual que Tom, havien sofert una recaiguda!

(1) Músics i còmics, populars als Estats Units, que estrafan melodies, facècies i figures de negres, generalment pintats de negre.

(2) Espècie de missions.

Capítol XXIV

A la fi, l'ensopida atmòsfera fou remoguda, i ben vigorosament. La causa per assassinat comparegué al tribunal.

Tot seguit esdevingué el tema de totes les converses del poblet. Tom no pogué alliberar-se'n. Cada referència a l'assassinat li esgarrifava el cor, perquè la seva consciéncia contorbada i les seves temences gairebé el persuadien que aquelles observacions eren dites al seu devora com a provatures. No sabia còm era que ell hagués pogut infondre sospites de saber cap cosa de l'assassinat, però tanmateix no podia romandre tranquil en mig d'aquell parloteig. Sentia calfreds contínuament. S'endugué Huck a una banda solitària per tenir-li una conversa. Li seria d'algun alleujament el descloure la boca una estoneta, el partir-se la càrrega de l'infortuni amb un altre malaurat. A més, necessitava assegurar-se que Huck havia romàs discret:

- Huck: n'heu parlat a ningú, d'allò?

- De què?

- Ja ho sabeu, de què.

- Oh! Natural que no.

- Ni una paraula?

- Ni una paraula tota sola: així Déu me valgui. Per què ho demaneu?

- Oh! En tenia por.

- Ves, Tom Sawyer: poc viuríem dos dies si la cosa fos esbrinada. Massa ho sabeu això.

Tom es sentí més reconfortat. Després d'una pausa:

- Huck, ningú podria fer-vos parlar: oi que no?

- Fer-me parlar? Ves, si em passés pel cap que aquell dimoni de mestís m'ofegués, aleshores podríeu fer-me parlar. No hi ha altra manera.

- Bé, tot marxa, doncs. Em penso que no hi ha perill, mentre no ens llevem el cadenat de la boca. Però, jurem-ho altra vegada, tanmateix. És més segur.

- Ja hi firmo.

Així, doncs, juraren de bell nou, amb paoroses solemnitats.

- De què garlen, Huck? He sentit que en deien qui-sap-les coses.

- Garlar? Bé, tot és Muff Potter per aquí i Muff Potter per allí. Em fa suar, sense repòs: així és que de vegades he d'amagar-me.

- És la mateixa història dels que em volten. Em penso que està perdut. No us fa pena per ell, de vegades?

- Gairebé sempre, gairebé sempre. És un home tot mesquinot, però que mai ha fet res per fer mal a ningú. No el veureu sinó pescar una mica per haver diners i embriagar-se, i fa el tabalot en gran manera; però, Senyor, això tots ho fem: si més no, la major part, àdhuc predicadors i gent per l'estil. Però té coses de bona jeia: una vegada em donà mig peix, quan no en tenia prou per a dos; i una pila de vegades em va fer costat quan les coses m'anaven de mal borràs.

- Oh! I a mi va adobar-me estels, Huck, i va posar-me hams a la canya. M'agradaria que l'en poguéssim treure, d'allí.

- Ui! Poc en trauríem, Tom! I a més, no li fora cap bé: l'engarjolarien altra vegada.

- Sí, és clar, que ho farien. Però m'enquimera de sentir-los quan el malmenen com si fos un mal esperit, no havent fet res: vet aquí.

- A mí també, Tom, mala negada! Els sento dir que és el facinerós que té més posat de sanguinari en tota la contrada, i que s'estranyen que no l'haguessin penjat abans.

- Sí, així parlen de dia i de nit. Jo els he sentit dir que si el deixessin anar el linxarien.

- I ho farien, talment.

Els minyons conversaren bella estona, però això els donà poc reconfort. En venir l'hora baixa es trobaren rondant pel veïnatge de la presoneta isolada, potser amb una indefinida esperança que s'esdevindria quelcom que remogués llurs dificultats. Però res no esdevingué: semblava que no hi hagués àngels ni fades que s'interessessin per aquell captiu sense ventura.

Els minyons feren allò que havien fet ben sovint altres vegades: anaren a la reixa de la cel·la, i donaren a Potter tabac i mistos. Estava a la planta baixa i no hi havia guardes.

La seva gratitud per llurs presents, cada vegada els havia punyit la consciència: aquesta vegada els punyí més endins que mai. Es sentiren covards i traïdors fins al darrer grau quan Potter digué:

- Heu estat força, força bons amb mí, vailets: força més que ningú més del poble. I no me n'oblido, no. Tot sovint em dic a mi mateix, dic: -«Jo solia adobar tots els estels i les coses dels minyons, i mostrar-los on eren les bones bandes de pescar, i els era tan amic com podia, i ara tots han oblidat el vell Muff en el seu trencacoll; però Tom no, i Huck no: ells no l'han oblidat- dic, -i jo no els oblido a ells!» Bé, minyons: he fet una mala, mala cosa. Estava pet i amb el cervell trasbalsat, aleshores: aquesta és la única manera que jo tinc de capir-ho; i ara el meu cos haurà de brandar per aquesta cosa, i és just. Just; i és la millor cosa que pot passar, també, em penso; o ho espero, tanmateix. Bé, no en parlem, no us embriagueu mai, i així no vindreu mai per aquests topants. Poseu-vos una mica més cap a ponent. Així, això és: és un reconfort de primera el veure cares amigues quan un hom ha anat a raure en aquesta femta de trencacolls; i no en vénen d'altres sinó les vostres. Bones cares amigues, bones cares amigues! Enfileu-vos l'un damunt l'altre, i deixeume-les tocar. Així, deu-me la mà: les vostres mans passaran entremig de les barres, però les meves són massa grosses. Mans petites i febles… però han ajudat qui-sap-lo a Muff Potter, i l'ajudarien més si poguessin.

Tom féu via cap a casa tot desolat, i els seus somnis d'aquella nit xarbotaren d'horrors. L'endemà i l'endemà passat rondà vora el Tribunal, mogut per un impuls gairebé irresistible a entrar-hi, però forçant-se per romandre a fora. A Huck li passava el mateix cas. S'evitaven estudiadament l'un a l'altre. Tots dos vagarejaven a distància, de tant en tant; però la mateixa sinistra fascinació els feia tornar al cap de poca estona. Tom pegava llambregades quan els badocs eixien calmosament de la cambra del Tribunal; però invariablement sentía noves aflictives: les xarxes s'estrenyien, més i més implacables, al volt del pobre Potter. A la fi del segon dia, el parloteig del poble comentava com romania el testimoni de Joe l'Indi ferm i inexpugnable, i no hi havia el menor dubte sobre quín fora el veredicte del Jurat.