Cal advertir, tot passant, que el nombre de composicions a les quals la paraula bellera constantment afalagada, i l'experiència humana al·ludida en qualitat de pàgina de la vida, passava de l'usual tant per cent.
En acabat, el mestre, endolcit gairebé fins al caire de la bondat, retirà la seva cadira, girà l'esquena a l'auditori, i començà a dibuixar un mapa d'Amèrica a la pissarra perquè hi fes exercici la classe de Geografia. Però la seva mà vacil·lant va sortir-se'n malauradament, i una sofocada rialleta brunzí en l'auditori. Ell sabia per què, i es posà a esmenar-ho. Esborrà línies i les tornà a fer; però no féu sinó tòrcer-les més que mai, i la rialleta es féu més pronunciada. Fixà tota la seva atenció en la seva tasca, aleshores, com si estigués determinat a no deixar-se abatre per l'alegria. Sentí que tots els ulls es clavaven en ell: s'imaginà que reeixia; i, amb tot, la rialleta continuà, i àdhuc creixia, palesament. I no li mancava raó. Dalt de l'aula hi havia una golfa, perforada amb un espiell damunt son cap. A través de l'espiell anà baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perquè no miolés. Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible. La rialleta anà pujant i pujant de to: el gat es trobava a sis polsades de la testa del mestre obsessionat. Tot baixant, una mica més avall, arrabassà la seva perruca amb urpes desesperades, s'hi aferrà, i fou estirat cap a la golfa, en un instant, amb el trofeu encara en son poder! I còm irradià la llum, eixint de la testa calba del mestre! Perquè el noi del pinta-rètols l'havia daurada!
Això interrompé la reunió. Els minyons estaven venjats. Les vacances havien arribat.
NOTA. Les preteses composicions citades més amunt. són tretes sense alteració d'un volum titulat Prosa i poesia, per una «Dama Occidental», però són fetes exactament i precisament segons el model escola-de-noies, i, per tant, resulten molt més felices que no pas simples imitacions.
Capítol XXIII
Tom s'uní a la nova orde d'Infants de la Temperança, atret pel caràcter ostentós de llurs insígnies. Prometé abstenir-se de fumar, de mastegar tabac, i de tota profanitat, mentre en fos membre. Aleshores descobrí una cosa nova, és a dir, que el prometre de no fer una cosa és la més segura via que hi hagi al món perquè un hom desitgi de fer-la. Tom es sentí ben d'hora torturat pel desig de beure i de renegar. El desig esdevingué tan intens, que solament l'esperança d'exhibir-se amb el seu cinyell vermell l'aturà de retirar-se de l'orde. El quatre de juliol s'acostava, però aviat deixà de recórrer-hi amb el pensament (deixà de pensar-hi abans que hagués usat per quaranta vuit hores les seves cadenes), i fixà les seves esperances en el vell jutge de pau Frazer, que es trobava aparentment en son llit de mort i tindria uns grans funerals públics, ja que fou tan enlairat funcionari. Per espai de tres dies Tom es mostrà preocupat en gran manera de l'estat del jutge i àvid de notícies seves. En certs moments ses esperances prosperaren: prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les insígnies i practicar-se al mirall. Però el jutge tenia una manera de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decidí per la milloria, i després per la convalescència. Tom n'estava fastiguejat, i experimentava la sensació de sofrir-ne perjudici. Remeté la seva dimissió immediatament; i aquella nit el jutge sofrí una recaiguda i finà. Tom resolgué que mai més no es tornaria a refiar d'un home així. Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperança maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja.
Tom era altra vegada un noi lliure, tanmateix; i això era alguna cosa. Podria beure i jurar, ara; però trobà, amb sorpresa seva, que no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugué el desig, i l'encant de la cosa.
Tom s'estranyà, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances començaven de pesar-li una mica feixugament.
Intentà un diari, però no passà res per espai de tres dies: així és que ho deixà córrer.
La primera de totes les companyies de minstrels(músics i còmics, populars als Estats Units, que estrafan melodies, facècies i figures de negres, generalment pintats de negre) negres arribà al poblet, i féu sensació. Tom i Joe Harper organitzaren una partida de còmics, i foren feliços dos dies.
Fins i tot el Gloriós Quatre fou, en cert sentit, una fallida, perquè plogué de valent: no hi hagué, doncs, comitiva, i l'home més gran del món (segons Tom suposava), el senyor Benton, un autèntic senador dels Estats Units, resultà una aclaparadora decepció, perquè no tenia vint-i-cinc peus d'altura, ni els mils.
Vingué un circ. Els minyons jugaren a circ els tres dies següents, en tendes fetes d'estores (essent l'entrada de tres agulles per als minyons i dues per a les noies); i en acabat hom abandonà les performances del circ.
Vingueren un frenòleg i un hipnotizador; i se'n tornaren, i deixaren el poblet més ensopit i més trist que mai.
Hi hagué algunes forades de nois i noies; però eren tan escasses i delitoses, que només aconseguien que els buids dolorosos d'entremig dolguessin més.
Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a romandre amb sos pares durant les vacances: així és que la vida no mostrava per enlloc un caire brillant.
El paorós secret de l'assassinat era una malaltia crònica. Era un veritable càncer per la seva permanència i pel mal que feia.
Després vingué el xarampió.
Durant dues llargues setmanes Tom jagué presoner, mort al món i a sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan pogué, a la fi, llevar-se, i avençà dèbilment poble avall, una trasmudança melangiosa s'havia produït en tota cosa i en tota criatura. Hi havia hagut una revifalla(espècie de missions), i tothom s'havia tornat religiós, no solament els adultes, sinó fins i tot els minyons, i les noies. Tom donà una volta esperant, contra tota esperança, de trobar una benaurada cara pecadora; però a tot arreu l'amargava la decepció. Trobà Joe Harper estudiant un Nou Testament, i retirà tristament la faç d'aquest espectacle mortificador. Cercà Ben Rogers, i el trobà visitant els pobres amb una canastrella amb fascicles de propaganda. Percaçà Jim Hollis, el qual cridà la seva atenció envers la benedicció preadíssima de son darrer xarampió, que era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva depressió. I quan, desesperat, corregué finalment a refugiar-se en el sí de Huckleberry Finn, i hi fou rebut amb una cita de les Escriptures, es ficà a casa i al llit, dant-se compte que només ell en tota la ciutat estava perdut per a sempre, per a sempre més.
I aquella nit hi hagué una tempesta terrorífica, amb xàfec, paorós enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobrí son cap amb els llençols i esperà amb una horrible espectació el seu destí, perquè no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava per a ell. Cregué que havia carregat la clemència dels poders celestials amb un feix que ultrapassava el seu marge de tolerància, i que aquelles n'eren les resultes. Li hauria semblat un excés de pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons; però no trobava res d'incongruent en esmerçar una tamborinada com aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell.