Tom pegà una mirada a Becky. Una vegada havia vist un conill percaçat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava com ella ho feia, ara. Tot seguit oblidà la seva batussa amb ella. Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Però la mateixa imminència de la necessitat paralitzava la seva inventiva. Bé! Tenia una inspiració! Correria i arrabassaria el llibre, passaria la porta d'un salt, i cames ajudeu-me! Però la seva resolució vacil·là per un breu instant, i l'avinentesa fou perduda: el mestre havia obert el volum. Si li hagués tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era massa tard; no hi havia salvació per a Becky, ara, va dir-se. Al cap d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins i tot a l'innocent trasbalsava de por. Hi va haver un silenci, durant el qual hom hauria pogut comptar fins a deu: el mestre amuntegava la seva ira. Després parlà:

- Qui ha esquinçat aquest llibre?

Ni un so: hom hauria sentit caure una agulla.

El silenci continuà: el mestre cercava en aquesta i aquella cara senyals de culpabilitat.

- Benjamí Rogers: heu esquinçat aquest llibre?

Una negativa. Una altra pausa.

- Josep Harper: i vós?

Altra negativa. La inquietud de Tom es tornà més i més intensa sota la lenta tortura d'aquests procediments. El mestre donà una ullada a les files dels minyons, reflexionà una mica, i es girà a les noies:

- Amy Lawrence?

Una sacsejada de cap.

- Gràcia Miller?

El mateix senyal.

- Susan Harper: ho heu fet vós, això?

Altra negativa. La noia següent era Becky Thatcher. Tom tremolava de cap a peus, de l'excitació, i comprenent el desastre inevitable.

- Rebeca Thatcher…- (Tom donà una llambregada a son rostre: era blanc de terror.) -Heu esquinçat… No, mireu-me la cara.- (Les mans d'ella se aixecaren en una invocació.) -Heu esquinçat aquest llibre?

Un pensament es precipità com el llamp a través del cervell de Tom. Saltà damunt sos peus i cridà:

- Jo ho he fet!

Tota l'escola mirà bocabadada, confosa, aquesta increïble follia. Tom romangué aturat un moment per aplegar les seves facultats disperses; i quan avançà per adreçar-se al càstig, la sorpresa, la gratitud, l'adoració que feren resplendir al seu damunt els ulls de la pobre Becky, semblaven paga abastament per cent fueteigs. Inspirat per la magnificència del seu acte, rebé sense un esgarip el fueteig més implacable que mai hagués administrat el senyor Dobbins i aiximateix rebé amb indiferència l'afegida crueltat d'una orde de romandre dues hores, després que l'escola fos aviada; perquè prou sabia qui havia d'esperar-se a fora fins que son captiveri fos acabat, sense comptar la tediosa estona com a temps perdut.

Tom va colgar-se entre els llençols aquella nit, projectant una venjança contra Alfred Temple; perquè, avergonyida i penedida, Becky li havia fet una narració completa, sense oblidar la seva pròpia traidoria. Però fins i tot el daler de venjança hagué de cedir aviat a pensaments més gustosos, i a la fi va adormir-se amb les darreres paraules de Becky, somniosament penjades de la seva orella:

- Tom! Còm heu pogut ésser tan noble!

Capítol XXII

S'acostaven les vacances. El mestre d'escola, sever en tota ocasió, esdevingué més sever i més exigent que mai, perquè volia que l'escola es lluís el dia dels exàmens. El seu regle i la seva fèrula ja estaven poques vegades en vaga: almenys entre els alumnes menors. Només els nois més grans, i les senyoretes de divuit i de vint, s'escapaven del fuet. Els fueteigs del senyor Dobbins eren d'alló més vigorosos, altrament; perquè, encara que son cap, sota la perruca, era perfectament calb i resplendent, acabava d'arribar a la mitja edat, i no hi havia indici de feblesa en son sistema muscular. A mesura que el gran dia s'atansava, tota la tirania que hi havia dins ell comparegué a la superfície: semblava trobar un plaer venjatiu a castigar les menors negligències. La conseqüència era que els nois més petits despenien llurs dies en la terror i el sofriment, i llurs nits en maquinar revenges. No deixaven de banda oportunitat de fer entremaliadures al mestre. Però ell els passava al davant cada vegada. La retribució que seguia a cada èxit venjatiu era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls acudí un pla que prometia una victòria enlluernadora. Hi juramentaren el noi del pinta-rètols: li digueren el projecte i li demanaren son ajut. I ell tenia les seves raons per regalar-se'n, perquè el mestre estava a dispesa a casa del seu pare i havia donat al minyó amples motius d'odiar-lo. La muller del mestre faria una eixida al camp, d'aquí a pocs dies, i el pla no trobaria cap destorb. El mestre solia preparar-se per a es grans ocasions traguejant de valent, i el noi del pinta-rètols digué que quan el mestre tites, el dia abans dels exàmens, hagués arribat a l'estat escaient, ell «endegaria la cosa» mentre el senyor Dobbins dormisquegés a la seva cadira: després el despertaria en el temps oportú, per apretar a córrer cap a l'escola.

Quan els temps hagueren arribat a llur plenitud, la interessant avinentesa es produí. A les vuit del vespre l'escola era brillantment il·luminada i agençada amb garlandes i fistons de fullatge i de flors. El mestre seia entronitzat en sa gran cadira, damunt una tarima, amb la pissarra al darrera. Semblava bastant endolcit. Tres files de bancs a cada banda i sis bancs al seu davant eren ocupats pels dignataris del poblet i els parents dels alumnes. A la seva esquerra, més enllà de les files de ciutadans, hi havia una esbarjosa tarima temporal on seien els alumnes que havien de pendre part en els exercicis del vespre: files de menuts, rentats i abillats fins a un grau intolerable de malestar; files de minyonassos desmanegats; nevades files de noies i senyoretes vestides de llinó i de mussolina, i egrègiament conscients de llurs braços nus, dels antics joiells de llurs àvies, de llurs cintetes rosades i blaves, i les flors de llur cabell. Tota la resta de la casa era plena d'alumnes que no prenien part a l'acte.

Els exercicis començaren. Un noi molt petit s'aixecà, i va dir tot esparverat: -«Amb prou feines podríeu esperar que un nen de la meva edat parlés en públic damunt la plataforma, etc.»;- acompanyant-se amb els gestos penosament exactes i espasmòdics que una màquina podria haver usat, suposant que la màquina hagués estat una mica desballestada. Però ell se'n va sortir sense entrebancs, encara que cruelment espaordit, i rebé un bell tomb d'aplaudiments, quan féu la seva reverència manufacturada, i es retirà.

Una noieta de cara tota vergonyosa barbotejà: -«Mary tenia una ovelleta, etc.»- Féu una cortesia que trencava el cor, rebé la seva recompensa d'aplaudiments, i s'assegué tota enrojolada i feliç.