Tom Sawyer avançà amb confiança arrogant: anà enfilant-se per l'inestroncable i indestructible parlament. -«Deu-me la llibertat o deu-me la mort»- amb bella fúria i frenètica gesticulació, i s'interrompé a la meitat. Una tètrica basarda s'apoderà d'ell, ses cames tremolaren, i estigué a punt d'ofegar-se. Comptava, certament, amb la simpatia palesa de l'auditori, però també amb el silenci de l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre arrufà el nas, i això completà el desastre. Tom lluità una estona, i després es retirà, enterament derrotat. Hi hagué un feble propòsit d'aplaudiment, però morí totduna. Seguiren un parell de masegats poemes i altres perles declamatòries. Després hi hagué exercicis de lectura i un torneig de confegiment. La magra classe de llatí recità amb honor. Arribà la flor del vespre: les composicions originals de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avançà fins al caire de la plataforma, escurà la gorja, enlairà son manuscrit (lligat amb una cinta exquisida), i es posà a llegir, fixant-se per peces menudes en l'expressió i la puntuació. Els temes foren els mateixos ja escatits en semblants avinenteses, abans que per elles per llurs mares, llurs àvies, i segurament per tota llur ascendència de línia femenina fins a les Creuades. L'Amistatn'era un; Memòries d'altres dies, La Religió en la Història, País de somnis, Els aventatges de la cultura, Formes de Govern polític comparades i contrastades, Melangia, Amor filial, Dalers del cor, etc., etc.
Tret preponderant d'aquestes composicions era una malenconia atesa i afalagada; n'era un altre el doll opulent i malversador de bell llenguatge; n'era un altre una tendència a encabir a les orelles paraules i frases especialment preades, fins que esdevenien gastades del tot; i una peculiaritat que les caracteritzava i les malmetia assenyaladament era l'inveterat i intolerable sermó, que remenava la cua estropellada a la fi de totes i cada una d'elles. Fos quin fos el tema, hom havia fet un esforç espremedor del cervell per recargolar-lo d'una o altra manera que un esperit moral i religiós pogués contemplar amb edificació. La palesa insinceritat d'aquests sermons no bastava per a assolir que la moda en fos bandejada de les escoles, i no basta avui en dia: potser mai no bastarà mentre el món sigui món. No hi ha escola en el nostre país on les joves damisel·les no es sentin obligades a cloure llurs composicions amb un sermó; i reparareu que el sermó de la noia més frívola i menys religiosa de l'escola és sempre el més llarg i el més implacablement piadós. Però prou d'aquesta cançó: la veritat casolana és indigesta. Tornem als examens. La primera composició llegida fou una que duia per títol És, doncs, això la Vida?Potser el lector podrà suportar-ne un extracte.
«En les ordinàries vies de l'existència, amb quínes delectables emocions no mira l'ànima jovenívola cap endavant, envers l'anticipada escena d'alguna festa! La imaginació treballa dibuixant imatges rosades de gaubança. En la seva fantasia, la voluptuosa adoradora de la moda es veu entre la multitud festívola, contemplada de tots els contempladors. La seva graciosa figura, agençada amb un vestit de neu, giravolta entre els laberints de la joiosa dansa; sos ulls són els més resplendents, ses passes les més lleugeres en la gaia assemblea. Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el món elisià, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Còm sembla màgica tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena l'encisa més que la darrera. Però al cap d'una estona descobreix que sota aquestes belles exterioritats tot és vanitat: l'adulació que havia embadalit la seva ànima, ara grinyola asprament a la seva oïda; i amb la salut malmesa i el cor amargat, gira l'espatlla, amb la convicció que els plaers de la terra no poden satisfer els anhels de l'esperit!»
I així successivament, i així sempre. De tant en tant hi havia una bonior de plaer durant la lectura, acompanyada de murmurades exclamacions de «Què bonic!», «Què eloqüent!», «Quína veritat!», etc.; i, després que la cosa hagué acabat amb un sermó especialment aflictiu, l'aplaudiment fou entusiasta.
Després s'aixecà una noia prima i melangiosa, la faç de la qual tenia la interessant pal·lidesa que causen les píndoles i la indigestió, i llegí un Poema. Amb dues estrofes n'hi haurà prou:
L'ADÉU D'UNA DONZELLA DEL MISSURI A L'ALABAMA
«Adéu, mon Alabama! O mon amor pregon! Però per una estona et tinc d'abandonar. Tristes idees, tristes, sento en el cor niar; memòries arborades s'acoblen en mon front. Que jo per tes boscúries aní, totes florides; vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig; he oït del Talassee les ones enfurides, i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.
I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir ni de girar la cara, i els ulls, regalimant. No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van. No és als estranys que dono avui el meu sospir. Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet. Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva téte, per tal com, Alabama, s'apartaran de tu!»
N'hi havia pocs que sabessin què significava téte, però el poema va plaure, tanmateix.
Després aparegué una senyoreta bruna, d'ulls negres i de cabell negre, que romangué muda per un moment sensacional, assumí una expressió tràgica, i començà de llegir, en to acompassat:
UNA VISIÓ
«Ombrívola i tempestuosa era la nit. Al volt de la peanya de Déu, en les altures, no tremolejava ni un sol estel, sinó que, les pregones detonacions del tro feixuc, constantment vibraven a l'oïda, mentre el llampec terrorífic s'abandonava a una orgia furiosa a través de les cambres ennuvolades del cel, semblant menyspreuar el poder exercit sobre ses terrors per l'il·lustre Franklin! Fins i tot els vents estrepitosos eixiren unànimement de llurs místics habitatges, i bufaren iradament per aquells entorns com per posar de relleu amb llur ajut la desolació d'aquella escena. En aquella avinentesa, tan ombrívola, tan paorosa, la meva ànima sospirava per l'auxili humà; però, en lloc d'això, ma volguda amiga i ma consellera, ma aconhortadora i ma dolça guia, mon goig en la pena (i en la meva joia, ma segona joia), vora meu venia.
»Ella avançà com un d'aquests éssers resplendents pintats a les vies solelloses de l'Edèn de la imaginació per les ànimes joves i romàntiques: reina de bellesa, agençada només per la seva pròpia bellesa transcendent. Tan blana era la seva passa, que no arribava a fer cap so; i si no hagués estat pel màgic estremiment que produïa el seu benigne contacte, hauria passat desapercebuda i mai recercada, com altres belleses plenes de modèstia. Una estranya tristesa reposava en sos trets, com a llàgrimes glaçades damunt l'abillament del desembre, i ella assenyalava els elements que lluitaven, per enfora, i em comandava de contemplar els dos éssers que mostrava».
Aquest pesombre ocupava unes deu pàgines de manuscrit, i acabava amb un sermó tan destructor de tota esperança per als no-presbiterians, que guanyà el primer premi. Aquesta composició fou judicada el més bell esforç del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a l'autora, féu un discurs abrandat, en el qual digué que era de molt la cosa «més eloqüent que mai hagués sentit, i que el mateix Daniel Webster hauria pogut enorgullir-se'n».