- Això amb prou feines se sosté: un somni tan llarg com aquest, sense cap errada!

Quín heroi s'havia fet ara, Tom! Poc anava a salts i gambades, sinó que es movia amb un digne estarrufament, com esqueia a un pirata que sabia que l'esguard públic era damunt ell. I talment hi era. Ell procurà de no dar entenent que veia les mirades o sentia les dites quan passava; però li eren sucre i mel. Nois més petits ramadejaven a sos talons, tan ufanosos d'ésser vistos amb ell i d'ell tolerats com si es tractés del timbaler que obre la processó, o l'elefant que condueix una col·lecció de feres cap al poble. Els minyons de son mateix volum feien veure que no sabien que se n'hagués anat; però tanmateix l'enveja els consumia. Haurien donat qualsevol cosa per tenir la seva pell bruna, colrada, i la seva anomenada resplendent; i Tom no s'hauria privat d'una i altra per tot un circ.

A l'escola, els infants feren tantes bocades d'ell i de Joe, i els lliuraren amb l'esguard una admiració tan eloqüent, que els dos herois no trigaren a esdevenir insufriblement enravents. Començaren de dir llurs aventures als oïdors famolencs… però només començaren: no era cosa que probablement tingués una fi, havent-hi imaginacions com les llurs per a proveir el material. I, finalment, quan desembutxacaren les pipes i donaren el tomb traient serenes bufades arribaren al cim mateix de la glòria.

Tom decidí que ara es faria independent de Becky Thatcher. Amb la glòria n'hi havia prou. Viuria per a la glòria. Ara que ell era una persona assenyalada, potser voldria fer les paus. Bé, que ho provés: ja veuria com ell podia ésser tan indiferent com d'altres persones. Al cap de poc, ella arribà. Tom pretengué que no la veia. S'allunyà i es reuní a un grup de nois i noies, i començà de parlar. Aviat hagué esment que ella posava travetes d'ací d'allà amb cara encesa i ulls bellugadissos, fent veure que estava aqueferada en la percaça de companyons d'escola, i fent esgarips, de tant riure, quan aconseguia una captura; però Tom reparà que ella sempre feia les seves captures en son veïnatge, i que semblava pegar a gratcient una llambregada en direcció seva, en aquells instants, tanmateix. Això afalagà tota la ufanosa vanitat que ell arrecerava: així és que, per compte de captivar-lo això, féu sinó enravenar-lo més i augmentar la seva diligència en fer per manera de no trair que ell sabia que ella era a prop. Aviat deixà córrer, ella, el fer l'alosa, i es mogué per aquells voltants irresoluda, sospirant una o dues vegades i llambregant furtivament i dalerosament envers Tom. Després observà que ara Tom enraonava amb més privadesa a Amy Lawrence que a ningú més. Sentí una punyida dolorosa, i esdevingué inquieta i contorbada al mateix temps. Provà d'allunyar-se, però els seus peus eren traïdors, i, en lloc d'obeir-la, la portaren al grup. Becky digué a una noia, gairebé arran de Tom, amb fingida vivacitat:

- I ara, Mary Austin! Dolenta! Per què no vinguéreu a l'escola del diumenge?

- Sí, que vaig anar-hi: no em veiéreu?

- Ai, ai! No!… Hi éreu? On sèieu?

- Era a la classe de la senyoreta Peters, on sempre vaig. Jo sí, que us vaig veure.

- Sí? Bé és estrany que no us veiés. Volia parlar-vos de la forada.

- Oh! És divertit, això! Quí convida?

- La mamà me'n deixa fer una.

- Oh! Molt bé. Espero que m'hi deixarà anar.

- Oh! Ben cert. La forada es fa per a mi. Hi deixarà ésser a tothom que jo vulgui, i jo us hi vull.

- És tan bonic, sempre, una forada! Convidareu totes les noies i nois?

- Sí, a tothom que em sigui amic… o me'n vulgui ésser - I llucà d'allò més furtivament a Tom. Però ell enraonava a tot drap amb Amy Lawrence sobre la paorosa tempesta de l'illa, i li deia com el llamp esfondrà el gran sicomor «fent-ne estelles», mentre ell «n'estava a uns quants pams».

- Oh! Puc venir?- digué Gràcia Miller.

- Sí.

- I jo?- saltà Sally Rogers.

- Sí.

- I jo també?- féu Susy Harper. -I Joe?

- Sí

I així d'altres, amb alegres picaments de mans, fins que tot el grup hagué demanat invitacions, fora de Tom i de Amy. Aleshores Tom es girà cap enfora fredament, enraonant encara i enduent-se'n Amy. Els llavis de Becky tremolaren i les llàgrimes entelaren sos ulls. Amagà aquests senyals amb joia forçada i continuà parlotejant; però l'animació havia fugit de la forada, aleshores, i de tota altra cosa. Becky se n'anà tan aviat com pogué, i s'amagà, i s'abandonà a allò que el seu sexe nomena «un bon plor». Després s'assegué tota consirosa, amb l'orgull ferit, fins que sonà la campana. S'alçà aleshores, amb un tret venjatiu en sos ulls, i sacsejà les seves trenes i digué que ja sabia el què li pertocava fer.

A la suspensió de classes, Tom continuà el seu enamoriscament amb Amy, ple de joiosa ufana. I es mantingué a la deriva en aquells volts, per trobar Becky i lacerar-la amb aquella representació. A la fi va sotjar-la, però l'argent viu de son termòmetre baixà de cop i volta. Era Becky asseguda còmodament en un branquet, darrera el casal de l'escola, tot mirant un llibre d'imatges amb Alfred Temple; i tan ataleiats hi estaven, i llurs caps eren tan pròxims damunt el llibre, que no semblaven adonar-se de cap cosa del món exterior. Roent gelosia arborà les venes de Tom. Començà d'odiar-se a sí mateix per haver bandejat l'avinentesa que Becky li havia ofert per reconciliar-se. Es digué a sí mateix beneit, i tots els noms desplaents que pogué imaginar. Necessitava plorar, de despit. Amy anava parlotejant alegrement, mentre caminaven, perquè tot el seu cor cantava; però la llengua de Tom havia perdut el seu ofici. No sentí el que anava dient Amy; i cada vegada que ella s'aturava esperant què diria, ell no feia sinó tartamudejar un assentiment d'allò més matusser, tan aviat escaient com no. Anà donant voltes i més voltes amb Amy per darrera el casal de l'escola, per tal d'abrandar sos ulls amb l'odiós espectacle. No se'n sabia estar. I l'enfollia de veure, com es pensava veure, que Becky Thatcher ni una sola vegada sospités que ell es trobava en el món dels vivents. Però ella el veia, tanmateix, i sabia que guanyava en la lluita, ça com llà, i estava contenta de veure'l sofrir com ella havia sofert. El feliç parloteig d'Amy esdevingué intolerable. Tom es referia coses de les quals havia de captenir-se, coses que calia fer; i el temps volava. Però era endebades; la noia seguia refilant. Tom va pensar:

- Oh! L'endiastrada! No me'n lliuraré mai més!

A la fi, li calgué captenir-se d'aquelles coses; i ella digué, sense artifici, que seria «per aquests volts» en plegar-se l'escola. I ell cuità a allunyar-se, odiant-la per aquella sol·licitud.

- I no havia d'ésser cap altre noi!- pensà Tom, xerricant de dents. -Cap altre noi de tot el poble, sinó aquest clenxinat de Sant Lluís que es pensa vestir amb tanta d'elegància i ésser aristòcrata! Oh! Molt bé. Jo us vaig clavar una pallissa el primer dia que veiéreu aquest poble, mestre, i us en clavaré una altra! Espereu que us ensopegui fora d'aquí! Us atraparé i…