- Sí, hauríeu hagut de fer-ho, Tom- digué Mary -I em penso que ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí.

- Ho hauríeu fet, Tom?- digué la tia Polly, amb la cara il·luminada de daler. -Digueu-ho, ara; ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí?

- Jo… bé, no ho sé. Això ho hauria fet malbé tot.

- Tom, em pensava que m'estimàveu el que calia per a fer-ho- digué la tia Polly amb un to dolorit que angunià al minyó. -Sempre hauria estat alguna cosa que jo us hagués importat a bastament per a pensar-hi, encara que no ho haguéssiu fet.

- Bé, tieta, no hi ha mala intenció- pledejà Mary. -Tot ve d'aquest geni de Tom, sempre atarantat: agafa tanta embranzida que mai no pensa en res.

- Encara és més llàstima. Sid hi hauria pensat. I Sid hauria vingut i ho hauria fet, tanmateix. Tom, girareu els ulls enrera, algun dia, quan sigui massa tard, i us sabrà greu de no haver pensat una mica més en mi, quan us hauria costat tan poca cosa.

- Tieta, ja ho sabeu, que penso en vós- digué Tom.

- Ho coneixeria millor si traspués en els vostres actes.

- Voldria que se m'hagués acudit- digué Tom amb una inflexió de penediment; -però us vaig somniar fet i fet. Això és alguna cosa: oi?

- No gaire: un gat també ho fa; però val més això que res. Què vau somniar?

- Bé doncs: el dimecres a la nit vaig somniar que sèieu per allí, vora el llit, i Sid seia vora la caixa, i Mary al seu costat.

- Bé, així ho férem. Així ho fem sempre. Em plau que els vostres somnis puguin arribar a pendre's tot aquest mal de cap per nosaltres.

- I vaig somniar que la mare de Joe Harper era aquí.

- Ves! i hi era, aquí! Vau somniar cap altra cosa?

- Oh! Una pila! Però ara tot plegat és tan confós!…

- Bé, mireu de fer memòria. No podeu?

- Em sembla, ça com lla, que el vent… el vent apagà…apagà…

- Coratge, Tom! El vent va apagar una cosa! Endavant!

Tom apretà els dits damunt el front durant un afanyós minut, i després digué:

- Ja ho tinc! Ja ho tinc! Va apagar la candela!

- Déu me val! Endavant, Tom, endavant!

- I em sembla que vós diguéreu: «-Ves, jo diria que aquesta porta…»

- Endavant, Tom!

- Deixeu-m'ho estudiar un moment… només un moment. Oh, sí!… Vau dir que crèieu que la porta era oberta.

- Tan cert com que sóc aquí asseguda, ho vaig dir! Veritat, Mary? Endavant.

- I després… i després… Bé, no n'estic cert, però em sembla com si haguéssiu manat a Sid que se n'anès i…i…i…

- I què? I què? Què li vaig fer fer, Tom? Què li vaig fer fer?

- Li vau fer fer… li vau… Oh! El vau fer callar!

- O Laudes i Matines! Mai no havia sentit una cosa així en tota la vida! No em digueu mai més que en això dels somnis no hi ha cosa vera. Sereny Harper sabrà aquesta feta abans que jo sigui més vella d'una hora. M'hauria plagut de veure-la confrontada amb això, a ella que diu tantes ximpleries sobre les supersticions. Endavant, Tom!

- Oh! Tot va tornant-se clar com el dia, ara. Després diguéreu que jo no era dolent, que només era atarantat i tabalot, i que jo no tenia més responsabilitat que… que… em penso que vau dir un cavallet o alguna cosa per l'istil.

- I així fou! Bé! Senyor, Déu meu! Endavant Tom!

- I després començàreu de plorar.

- Oi, oi. No era la primera vegada, però. I després…

- Després la senyora Harper començà de plorar, i digué que Joe era igual, i que li sabia greu d'haver-lo fuetejat per haver-se begut la llet que ella mateixa havia llençat…

- Tom! L'Esperit era damunt vostre! Estàveu profetitzant… Això és el que fèieu! Laudes i Matines!… Endavant, Tom!

- Després Sid digué… digué…

- No crec haver dit res- va fer Sid.

- Sí, sí, que vau parlar, Sid- digué Mary.

- Calleu vosaltres, i Tom que vagi dient! Què digué, Tom?

- Digué… em sembla que digué que esperava que jo em trobava millor on era, però que si m'hagués portat millor en algunes coses…

- No ho sentiu, això? Són les seves mateixes paraules!

- I vós el vau fer callar amb un rebuf.

- Ja ho crec, que sí! Devia haver-hi un àngel, allí. Hi havia un àngel, en algun indret!

- I la senyora Harper digué que Joe l'havia assenyalada amb un piula, i vós parlàreu de Pere i el mata-xacres…

- Tan cert com que ara respiro!

- I després hi hagué una mala fi de conversa sobre l'escorcoll del riu causat per nosaltres, i el funeral que hi havia d'haver diumenge; i després vós i la vella senyoreta Harper us abraçàreu i ploràreu, i ella se n'anà.

- D'aquesta manera va succeir! D'aquesta mateixa manera, tan cert com jo estic aquí asseguda. Tom, no podríeu dir-ne més si ho haguéssiu vist! I, en acabat, què més? Endavant, Tom.

- Després vaig pensar que pregàveu per mi; i us vaig poder veure i vaig sentir totes les paraules que dèieu, i us en vau anar al llit; i jo estava tan adolorit que vaig agafar un tros d'escorça de sicomor i vaig escriure-hi: «No som pas morts; no més som lluny, fent de pirates»: I el vaig posar damunt la taula, vora la candela; i després fèieu una cara de tanta de bondat, ajaguda al llit i ben adormida, que vaig pensar que anava i em decantava damunt vostre i us besava.

- Això vau fer, Tom? Això, vau fer? Pèr això sol us ho perdono tot.- I agafà el minyó en una abraçada esclafadora, dins la qual ell es sentí el més abjecte dels criminals.

- Molt amorós, encara que només era que un somni- monologà Sid, oint-se'l amb prou feines.

- Quietud, Sid: un hom fa allò mateix en somnis que faria estant despert. Aquí hi ha una grossa poma de Milum que us havia reservat, Tom, per si mai més éreu trobat. I ara aneu a l'escola. Estic tota agraïda al bon Déu i Pare de tots nosaltres per haver-vos recobrat; Ell és pacient i clement per als qui creuen en Ell i serven la seva paraula, encara que la Bondat divina sap que jo sóc indigna; però, si només els dignes rebessin la seva benedicció i fossin a aixopluc de la seva mà en les bandes alteroses, ben pocs somriurien aquí baix, o entrarien mai dins el seu repòs quan la llarga nit fou arribada. Aneu, Sid, Mary, Tom, eixiu: ja m'heu fet nosa massa estona.

Els minyons eixiren cap a l'escola, i la vella senyora anà a fer una visita a la senyora Harper, a triomfar de son realisme amb el somni meravellós de Tom. Sid tenia massa seny per a confegir el pensament que duia al magí en deixar la casa. El pensament era aquest: