Durant tot aquest temps no deixava de ser stalker. Sense pensar, sense tenir consciència i fins i tot sense retenir-lo, notava quasi amb la mèdula espinal que a l’esquerra, prou lluny i per això inofensiu, damunt una pila de taulons, hi havia un “fantasma alegre”, tranquil, marcit: que se’n vagi a fer punyetes. A la dreta va començar a bufar una brisa lleugera, i unes passes més lluny es distingia una “calva de mosquit”, llisa com un mirall, provista d’uns quants tentacles a la manera d’una estrella marina i força lluny com per ser perillosa. I en el seu centre hi havia un ocell aixafat, reduït a l’estat d’ombra, cosa estranya, perquè els ocells no sobrevolaven gairebé mai la Zona, i allà, al costat del viarany, dos “xuclats” abandonats, aparentment Voltor els havia llançat en el camí de tornada: la por és més forta que l’avidesa… Ho veia tot, ho prenia tot en consideració i era suficient que Arthur s’allunyés, encorbat, encara que fos només a una passa, de la direcció correcta, perquè la boca de Redrick s’obrís pel seu compte i que el crit ronc d’advertiment, li sortís tot sol de la gorja: una màquina -va pensar. Heu fet de mi una màquina… Els bocins de rocalla al marge de la pedrera s’apropaven i el dibuix curiós del rovell sobre la teulada vermella de l’excavadora visible.

- Ets ruc, Barbridge -va pensar Redrick-. Ets astut i ximple al mateix temps. Com m’has pogut creure, t’ho pregunto? Si em coneixes des de sempre, m’hauries de conèixer millor que jo mateix. És que has envellit. Ets vell i ximple. I, a més a més, tota la vida t’has relacionat amb gent estúpida… -I llavors es va imaginar quina cara hauria fet Voltor si s’hagués assabentat que el seu Arthur, el seu bell Artie, la sang de la seva sang, havia anat a la Zona amb Pèl-roig per tal de cercar les seves cames, les cames d’ell, de Voltor, que no hi va anar un galifardeu inútil sinó el seu propi fill, la seva vida, el seu orgull… I tot imaginant-se la cara que faria, Redrick va esclafir a riure. Quan Arthur es va girar amb un esguard aterrit, li va fer un gest amb la mà: segueix, au!, i continuà rient. I de nou les màscares es van posar a desfilar en el seu magí com en una pantalla… S’havia de canviar tot. No una vida, no dues, no un destí, no dos, sinó cada petit cargol d’aquest món fètid s’hauria de canviar…

Arthur, amb el coll llarg i estirat es va aturar davant la baixada inclinada cap a la pedrera; s’aturà immòbil, observant alguna cosa a baix i lluny. Redrick se li va apropar i es quedà al seu costat. Però ell no mirava allà on mirava Arthur.

Directament sota els seus peus començava el camí, destrossat des de feia anys per les erugues i per les rodes dels camions. A la dreta s’aixecava un penya-segat blanc escardat per la calor; l’espadat de l’esquerra estava mig ensulsiat i allà, entre pedres i piles de grava, es trobava l’excavadora inclinada; la pala estava a baix i jeia amb impotència a la vora del camí. Com era d’esperar, no es veia res més al camí, i només ben a prop de la pala penjaven uns caramulls negres i torçats del penya-segat, amb una retirada a unes espelmes enormes. En la pols es distingien unes quantes “esquitxades negres” com si algú hi hagués vessat betum. Això és tot el que quedava d’ells. Això és tot el que n’havia quedat, i no es podia dir ni quants n’hi havia haguts. Potser cada “esquitxada” representa una persona, un desig de Voltor. Aquesta és perquè Voltor torni sà i estalvi del subterrani del setè edifici. Aquesta, més gran, és quan Voltor havia tret de la Zona sense problemes un “imà mòbil”. I aquest caramull és l’esplèndida Dina Barbridge, que no s’assemblava ni al seu pare ni a la seva mare. Aquesta taca, aquí, és Arthur Barbridge, el bell noi, l’orgull, que no s’assembla ni al pare ni a la mare…

- Hi hem arribat! -va dir Arthur, ronc, amb vehemència-. Senyor Shuhart, hi hem arribat, malgrat tot, oi?

Va riure feliçment, es posà a la gatzoneta i va colpejar el terra amb totes les forces. El floc de cabells al crani li tremolava i es balancejava d’una manera ridícula, absurda; trossos de fems s’eriçaven en totes les direccions. Només aleshores Redrick va aixecar els ulls i mirà la bola. Amb prudència. Amb temor. Amb la por secreta que no fos diferent de com l’havia pintada la seva imaginació, que no el decebés, que no fes néixer un dubte en ell, que no el fes caure del cel on havia reeixit d’enfïlar-se, després d’haver estat mig negat en porqueria…

No era d’or sinó més aviat de coure, rogenca, perfectament llisa, i llançava reflexos tèrbols al sol. Jeia al peu de l’espadat més llunyà de la pedrera, còmodament instal·lada entre piles de rocs. I fins i tot des d’aquí es veia fins a quin punt era massissa i amb quina feixuguesa reposava sobre el seu jaç.

No inspirava res de decebedor ni de dubtós, però tampoc res que insuflés esperança. Estranyament, en veure-la, un pensava abans de res que devia de ser buida i molt calenta al tacte a causa del sol. No irradiava cap mena de llum particular i semblava absolutament incapaç d’enlairar-se i de ballar, com s’explicava tot sovint a les llegendes. Era allà on havia caigut. Potser s’havia escapat d’una butxaca enorme o s’havia perdut, en rodar massa lluny, d’un joc d’alguns gegants; no estava instal·lada sinó que jeia aquí de la mateixa manera que hi jeien tots aquells “xuclats”, “braçalets”, “bateries” i d’altres deixalles que quedaven de la Visita.

Però, tot i així, hi havia alguna altra cosa: com més l’observava Redrick, més s’adonava que mirar-la li era agradable, que tenia ganes d’apropar-s’hi, de tocar-la, d’acariciar-la; després se li va acudir que estaria bé asseure’s al costat d’ella, amb els ulls tancats, de reflexionar, de lliurar-se als records o, potser, senzillament de fer una becaina i descansar…

Arthur va saltar, va descordar d’un cop totes les cremalleres de la seva jaqueta, se la va treure i la llençà als seus peus tot fent aixecar un núvol de pols blanca. Cridava alguna cosa tot fent ganyotes, agitant els braços; després els va creuar darrere l’esquena i, amb pas de dansa, tot fent passos complicats amb els peus i saltant amb lleugeresa, es va llançar cap avall. Ja no mirava Redrick, ja havia oblidat Redrick, ja ho havia oblidat tot; anava a fer complir els seus desigs, els petits desigs d’un col·legial que s’enrojola, de nen que en la seva vida no ha vist més diners que allò que s’anomena diners de butxaca, desigs de vailet al qual pegaven si en tornar a casa pudia a alcohol encara que fos lleugerament, que havia estat educat perquè fos un advocat de renom, futur ministre i en la perspectiva més llunyana -ja us ho imagineu, és clar-, president. Redrick el mirava, amb els ulls aclucats i irritats per la llum encegadora, callat. Estava fred i calmat, sabia què passaria i sabia que no ho miraria, però mentre podia mirar ho feia sense sentir res d’especial; en algun lloc al fons d’ell, però, de sobte, un petit cuc es va agitar, girant el seu caparró punxegut.

El noi baixava tot fent passos de dansa sobre el pendent abrupte, fent molta fressa picant les sabates contra el terra; la pols blanca s’aixecava sota els seus talons, cridava alguna cosa a ple pulmó, molt alegrement i amb molta solemnitat, una mena de cançó, i d’encantament, i Redrick va pensar que era la primera vegada des que existia la pedrera que algú baixava el camí d’aquella manera, com si anés a una festa. Al començament, no escoltava el que cridava aquella clau mestra parlant, però després com si alguna cosa s’hagués connectat dins d’ell, va sentir:

- Felicitat per a tothom!… Gratuïtament!… Tota la felicitat possible!… Veniu aquí tots!… N’hi ha per a tothom!… Que ningú no retorni amb les mans buides… Que ningú no retorni privat de res… Gratuïtament!… La felicitat!… Gratuïtament!…

Després, de sobte, va callar com si una mà enorme li hagués enfonsat amb força una mordassa en la boca. Redrick va veure com un buit transparent que s’amagava a l’ombra de la pala de l’excavadora, engrapava Arthur, l’aixecava enlaire i a poc a poc el torçava, com les mestresses de casa torcen la roba, escorrent-ne l’aigua. Redrick va tenir temps de fixar-se com una de les sabates polsoses sortia projectada d’un peu que s’agitava, i com s’enlairava damunt la pedrera. Aleshores es girà i es va asseure. No tenia ni un pensament en el cap i, estranyament, ja no sentia res. Al voltant tot estava en silenci, sobretot darrere d’ell, allà, sobre el camí. Llavors va recordar el seu flascó, sense l’alegria habitua], només com pensem en un medicament que toca prendre. Va treure el tap, començà a beure a glopets petits i, per primera vegada en la seva vida, va desitjar que en el flascó no hi hagués alcohol, sinó senzillament aigua freda…