- I si me l’ha enviat el seu pare? -va pensar d’Arthur-. Cal veure només l’arma que té a la butxaca del darrere… No, això no és probable. Voltor em coneix. Voltor sap que amb mi més val no jugar aquesta mena de jocs. També sap com sóc a la Zona. No, tot això són ximpleries. No és el primer que m’ho demana, ni és el primer a vessar llàgrimes, n’hi havia d’altres que queien de genolls. Quant a les armes, tots en portaven la primera vegada. La primera i l’última. L’última per sempre? Sí, l’última, noi!, és això el que passa, Voltor, l’última. Sí, papa, sí haguessis conegut aquest caprici seu, l’hauries estomacat amb les crosses, aquesta criatura teva per la qual havies resat tant a la Zona… -De sobte va sentir que davant d’ells hi havia alguna cosa, no gaire lluny, a trenta o quaranta metres.

- Alto! -va dir a Arthur.

El noi, dòcil, es va quedar immòbil. Tenia bones reaccions, es va quedar literalment glaçat, amb un peu enlaire que després va baixar lentament a terra, amb prudència. Redrick es va posar al seu costat. Les vies seguien visiblement el pendent que baixava i desapareixia completament en la boira. I allà en la boira, hi havia alguna cosa. Alguna cosa gran i immòbil. Inofensiva. Redrick va aspirar l’aire amb precaució. Sí. Inofensiva.

- Endavant -va dir a mitja veu, esperà que Arthur fes un pas i el va seguir. De cua d’ull veia el rostre d’Arthur, el seu perfil cisellat, la pell neta de la seva galta i els llavis premuts amb resolució sota un bigoti fi.

Es van submergir en la boira fins a la cintura, després fins al coll i, al cap d’uns segons, la massa de la vagoneta va aparèixer davant d’ells.

- Ja hi som -va dir Redrick i va començar a treure’s la motxilla-. Seu on estàs. Farem una cigarreta.

Arthur el va ajudar a treure’s la motxilla i després es vari asseure, l’un al costat de l’altre, sobre les vies rovellades. Redrick va obrir una de les butxaques de la motxilla i va treure’n un paquet amb el menjar i un termos amb cafè. Mentre Arthur obria el paquet i col·locava els entrepans sobre la motxilla, va treure el flascó de la butxaca interior, el va obrir i, amb els ulls tancats, va beure a poc a poc uns glops.

- En vols? -va proposar tot eixugant el coll del flascó amb el palmell de la mà-. Per tenir més valor…

Arthur va sacsejar el cap amb aire ofès.

- No em cal prendre res per tenir valor, senyor Shuhart -va dir-. Prefereixo el cafè, si m’ho permet. Hi ha molta humitat aquí, no li sembla?

- Sí -va confirmar Redrick. Amagà el flascó, va escollir un entrepà i es va posar a mastegar-. Quan s’hagi dissipat la boira, ja veuràs que per totes bandes no hi ha res més que camps de fang. Abans, hi havia uns núvols de mosquits, era terrible…

Callà i es va servir una mica de cafè. El cafè era calent, espès, dolç, i en aquell moment li dispensava més plaer que l’alcohol. Sentia la seva casa, Guta. I no qualsevol Guta, sinó una Guta vestida amb una bata, que s’acabava de despertar, amb empremtes del coixí sobre la galta. -Què m’ha agafat per haver-me de ficar en aquesta cosa? -va pensar-. Cinc-cents mil? És que vull obrir un bar o què? Els diners són indispensables per no haver-hi de pensar. Això és cert. Dick ho va dir molt bé. Tinc una casa, tinc un jardí, sempre trobaré feina a Marmont… Voltor m’ha menjat la closca, com si fos una criatura…

- Senyor Shuhart -va dir Arthur de sobte mirant cap a un costat-. Vostè creu de debò que aquella cosa fa complir els desitjos?

- Ximpleries! -va pronunciar Redrick distret i la seva tassa es va quedar a mig camí cap a la boca-. I com és que saps què anem a buscar?

Arthur va fer un riure confós, enfonsà els dits en els seus cabells negres i els estirà lleugerament tot dient:

- Ho he endevinat!… Ara ja ni sé d’on m’ha vingut aquesta idea… Bé, primer, el meu pare abans no deixava mai d’omplir-me el cap amb aquesta Bola d’or. Però des de fa algun temps, de sobte, no n’ha parlat més i, en canvi, us anava a veure sense parar. Ja sé que no sou gens amics, malgrat tot el que el pare ha pogut dir… Després es va tornar estrany… -Arthur va riure un altre cop i va sacsejar el cap, recordant-se d’alguna cosa-. Ho vaig comprendre de debò quan vaig veure com vostè provava aquest dirigible sobre el solar… -Va donar uns cops de mà sobre la motxilla on es trobava el globus desinflat i plegat-. Per ser franc, el vaig seguir i quan vaig veure que vostè feia pujar un sac de pedres per damunt del sòl, aleshores vaig començar a veure-hi clar. Crec que a la Zona ja no queda res de feixuc a part de la Bola d’or. -Va mossegar el seu entrepà i digué pensarós, amb la boca plena-: L’única cosa que no entenc és com la vol agafar, perquè, segons em sembla, deu ser llisa…

Redrick no li treia els ulls de sobre per damunt de la seva tassa i pensava que no s’assemblaven en res, el pare i el fill. No tenien res en comú. Ni la cara, ni la veu, ni l’ànima. Voltor tenia la veu ronca, mesella, infame, però quan parlava d’això, en parlava molt bé. Era impossible no escoltar-lo. -Pèl-roig -deia aleshores, inclinat sobre la taula-. Hem quedat nosaltres dos i entre tots dos no tenim més que dues cames, teves totes dues,… Qui hi anirà, sinó tu? Segurament és el tresor més gran de la Zona! Qui se n’apoderarà, eh? Ho deixarem per a aquells merdosos amb les seves màquines? És que l’he trobada jo. Jo me la guardava per a mi. I fins i tot ara, no la donaria a ningú, només a tu. Quants mocosos he entrenat, he obert tota una escola per a ells, saps, però no, no en saben prou, no tenen ous… Ja veig que no em creus. Bé, pitjor per tu. Els diners seran teus. Em donaràs el que et sembli, ja sé que no em faràs cap putada… I jo tornaré a tenir cames, entens? La Zona me les havia preses, doncs, potser serà ella la que me les tornarà…?

- Què? -va preguntar Redrick, desvetllant-se.

- He demanat si puc fumar, senyor Shuhart.

- Sí -va contestar Redrick-. Fuma, fuma… Jo també fumaré!

Va beure la resta del cafè d’un glop, va treure una cigarreta, l’amassà amb els dits i fixà la mirada en la boira que es dissipava. -Està sonat -va pensar-. Està completament boig. Vol unes cames… Fill de puta…

Totes aquestes converses li havien deixat una mena de mal gust a la boca. A mesura que passava el temps, aquesta mena de mal gust no desapareixia, al contrari, es feia més pronunciat. Redrick no arribava a comprendre què era, però aquesta cosa el destorbava, com si s’hagués contaminat de Voltor, però no per una porqueria, sinó més aviat per una mena de força?… No, per una força tampoc. Però per quina cosa, doncs? -Bé -es va dir-. Rumiem. Suposem que no he arribat aquí. Que estava preparat per marxar, amb la motxilla feta i llavors ha passat alguna cosa… per exemple… per exemple m’han agafat. Estaria malament? Sí, és clar. Estaria malament? Sí, segur. Per què estaria malament? Perquè perdria els diners? No, no es tracta de diners. El tresor quedaria per a aquells dos canalles, els Roncs i Ossuts? Sí, és això una mica. És emprenyador. Però a mi què? De totes maneres, ells acabaran per tenir-ho tot…

- Brrr! -Arthur va sacsejar les espatlles-. El fred penetra fins als ossos. Senyor Shuhart, em donaria ara un glopet d’aquella cosa?

Sense dir res, Redrick va treure el flascó i li va donar. -Tot i així, no vaig accedir de seguida -va pensar de sobte-. Vint vegades vaig enviar Voltor a fer punyetes. I l’última vegada vaig acabar acceptant. Ja no podia més, vet’ho aquí. La nostra darrera conversa va ser molt curta i molt seriosa: -Hola, Pèl-roig. He portat el mapa. Vols donar-hi un cop d’ull? -Li vaig mirar els ulls que semblaven uns apostemes: grocs, amb un punt negre, i vaig dir-: Som-hi. -I prou. Recordo que després em vaig emborratxar, vaig estar bevent tota la setmana sense aturar-me, em sentia brut… Ai coi, i ara quina importància té tot això? Estic aquí i prou. Per què ho estic remenant tot com un beneit? Es que tinc por o què?

Es va estremir. Un grinyol llarg i trist va ressonar de cop i volta en la boira. Redrick va saltar com si l’haguessin impulsat i va ser seguit per Arthur que també va saltar. Però tot va tomar a quedar silenciós, només un còdol feia fru-fru, esllavisant-se terraplè avall.