- Què puc fer per als meus propis picnics? -va pensar tot conduint lentament pels carrers brillantment il·luminats i mullats-. Com anar tirant amb tot això? Pel principi de l’acció mínima. Com en la mecànica. De què em serveix, el meu endimoniat diploma d’enginyer si no puc trobar la solució de com atrapar aquell fill de puta sense cames…

Va aturar el cotxe davant la casa de Redrick Shuhart i es quedà algun temps al volant, reflexionant sobre la manera de portar la conversa. Després va treure la “bateria” i només llavors es va fixar que la casa semblava deshabitada. Quasi totes les finestres estaven fosques, no hi havia ningú a la petita placeta i fins i tot els fanals estaven apagats. Això li va recordar el que veuria i va tenir un calfred. Fins i tot se li va acudir trucar Redrick per telèfon i enraonar amb ell en el cotxe o en un bar tranquil, però després rebutjà aquesta idea. Per una colla de motius. -A més a més -es va dir- no vull ser com aquells miserables que han fugit de la casa com gats escaldats.

Va entrar en el portal i pujà sense pressa l’escala que no havien escombrat des de feia molt de temps. Al voltant regnava el silenci propi d’una casa deshabitada; diverses portes estaven entreobertes o fins i tot obertes de bat a bat. Des del fons fosc arribava l’olor d’humitat i de pols. Es va aturar davant la porta de Redrick, s’allisà els cabells darrere les orelles, sospirà profundament i va prémer el timbre. Durant una estona no es va sentir res, després van cruixir unes planxes, el pany grinyolà i la porta es va obrir suaument. No havia sentit passos.

Tití, la filla de Redrick Shuhart, estava dreta sobre el llindar. Una llum forta queia de l’entrada sobre el replà; en el primer moment Nunan ve percebre només la silueta fosca de la noia i pensà com s’havia fet de gran durant aquests mesos; després, ella va recular i ell va veure el seu rostre. La gorja se li assecà.

- Hola, Maria -va dir tot esforçant-se per parlar tan amablement com podia-. Com estàs, Tití?

Ella no va contestar. En silenci i sense fer el més mínim soroll, va recular cap a la porta del menjador, mirant-lo des d’abaix. Aparentment no el reconeixia. Per dir la veritat, ell no la reconeixia tampoc. -La Zona -va pensar-. La maleïda Zona…

- Qui és? -va preguntar Guta, sortint de la cuina-. Déu meu, Dick! On ha estat tot aquest temps? Sap que Redrick ha tornat?

Va córrer cap a ell, assecant-se les mans amb un tovalló tirat sobre l’espatlla. Continuava com sempre: bonica, enèrgica, forta, però una mica més prima, amb el rostre afilat, els ulls estranyament febrils…

Ell li va fer un petó a la galta, li donà l’impermeable i el barret i després va dir:

- Sí, sí, ja m’ho han dit… No he tingut temps fins ara per venir-lo a veure. Que hi és, a casa?

- Sí -va contestar Guta-. Està amb un paio… M’imagino que se n’anirà aviat, ja fa una estona que estan parlant. Passi, Dick…

Ell va fer uns passos pel corredor i s’aturà a la porta del menjador. Davant de la taula hi havia un vell assegut. Un emmotllat. Immòbil i lleugerament inclinat cap a una banda. La llum rosa del pàmpol queia sobre el seu rostre ample i fosc, com tallat en fusta vella; una boca buida, sense llavis, els ulls fixos, sense vida. Nunan va notar immediatament una mena de pudor. Sabia prou que era la seva imaginació que li feia males passades; l’olor no va existir només que durant els primers dies després va desaparèixer completament, però ell la recordava: l’olor asfixiant, pesant, de la terra esventrada.

- Vingui a la cuina -digué vivament Guta-. Estic fent el sopar. Xerrarem allà

- Sí, i tant -va murmurar Nunan alegrement-. Fa tant de temps que no ens hem vist…

Van passar a la cuina. Guta va obrir de seguida la nevera, mentre que Nunan es va asseure davant la taula i mirà al seu voltant. Com sempre, tot estava net, tot lluïa, el baf pujava per damunt de les olles. La cuina era nova, semi-automàtica, és a dir, que hi havia diners a la casa.

- Com està ell? -va preguntar Nunan.

- Com sempre -va contestar Guta-. A la presó es va aprimar però ara ha tornat al pes d’abans.

- Sempre Pèl-roig?

- Ja ho crec!

- Sever?

- Oh i tant! Ho serà fins a la mort.

Guta va posar davant d’ell un got amb un Bloody Mary. La capa transparent de vodka semblava surar sobre el suc de tomàquet.

- No gaire? -va preguntar.

- El que cal -Nunan va aspirar i tot aclucant els ulls, s’empassà la barreja. Li va fer bé. Es va recordar que, de fet, aquesta era la primera vegada en tot el dia que bevia una cosa amb substància-. Això no està gens malament -va dir-. Ara es pot viure.

- I vostè, tot bé? -va preguntar Guta-. Per què no ha vingut durant tant de temps?

- Els maleïts negocis -va dir Nunan-. Cada setmana pensava deixar-me caure per aquí o almenys trucar per telèfon, però primer vaig haver d’anar a Rexòpoli, després hi va haver un escàndol, després em van dir: “Redrick ha tornat”, així que vaig pensar que valia més esperar una mica per no destorbar-vos. En fi, estic pencant, Guta. A vegades em pregunto per què dimoni penquem així?. Per guanyar cèntims? Però per a què serviran aquests cèntims si no deixem de pencar?

Guta va fer sonar les tapadores de les olles, agafà un paquet de cigarretes en una petita prestatgeria i es va asseure davant Nunan. Tenia el cap cot. Nunan ràpidament va treure el seu encenedor i li va oferir foc. Per segona vegada en la seva vida va veure que els dits de Guta tremolaven, com quan Redrick acabava de ser jutjat i ell la va venir a veure per donar-li diners: en la primera època se n’anava a la ruïna sense diners, cap veí del seu edifici no li deixava un ral. Després, els diners van tornar a aparèixer a la casa, unes sumes importants i Nunan havia endevinat d’on venien. Aleshores, continuà visitant-la; portava dolços i joguines per a Tití, prenia cafè amb Guta durant vespres sencers, i plegats feien projectes per al futur feliç de Redrick. Més tard, després d’haver sentit els seus planys, anava a veure el veïns i intentava fer-los entrar en raó. Explicava i pregava fins que al final, havent perdut la paciència, els amenaçava i “Espereu que Redrick torni de la presó, us trencarà la cara…” Tot era inútil.

- Com està la seva amiga? -va preguntar Guta.

- Quina?

- Home, aquella amb qui va venir una vegada… Una de rossa…

- Li diu la meva amiga? Si és la meva mecanògrafa. S’ha casat i ha plegat.

- S’hauria de casar, Dick -va dir Guta-. Vol que li busqui una noia?

Nunan estava a punt de contestar l’habitual: “Esperem fins que Tití es faci gran…” però es va aturar a temps. Ara ja no hauria sonat bé.

- Necessito una mecanògrafa i no una esposa -va grunyir-. Deixi estar el seu dimoni roig i vingui a ser la meva mecanògrafa. El vell Harris encara la recorda…

Sense el més mínim soroll va entrar Tití: va aparèixer al llindar, mirà les olles i Richard; després s’apropà a la seva mare i es va prémer contra ella, amagant la cara.

- Bé, què, Tití -va dir Richard Nunan alegrement-. Vols una mica de xocolata?

Va ficar la mà a la butxaca de la seva americana i en va treure un petit cotxe de xocolata embolicat en plàstic transparent i el va voler donar a la nena. Ella no es va moure. Guta va agafar la xocolata i la va posar sobre la taula. Els seus llavis es van tornar sobtadament pàl·lids.

- Sí, Guta -va dir Nunan, sempre alegre-. Doncs, sap què? estic pensant a canviar-me de casa. Ja estic tip de l’hotel. Primer, és lluny de l’institut…

- Ella ja no entén quasi res -va dir Guta amb veu baixa.

Nunan es va interrompre, va agafar el got amb les dues mans i es posà a girar-lo distretament entre els dits.

- Vostè no pregunta com estem -va continuar-, i fa bé. Però vostè és un antic amic, Dick, i no tenim res a amagar-li. I, per altra banda, com ho amagaríem?

- Han anat a veure el metge? -va preguntar Nunan sense aixecar els ulls.