- Un moment, un moment -va dir Nunan-. Què és tot això?

Valentin va riure.

- Miri, nosaltres també tenim el nostre argot professional. El “rodamon Dick” és precisament aquell osset mecànic hipotètic que fa escàndols a les runes de la fàbrica. Pel que fa als “fantasmes alegres”, són unes turbulències perilloses que tenen lloc en algunes regions de la Zona.

- És la primera vegada que en sento parlar -va dir Nunan-. I la “màquina dels desigs”, això deu ser la cèlebre “Bola d’or”… Vostè creu en la “Bola d’or”, senyor científic?

Valentin va arronsar les espatlles.

- No nego que en algun lloc a la Zona hi hagi una cosa rodona i daurada. No nego que pugui influir en els nostres biofluxos i que tingui la capacitat de satisfer els desigs més senzills, com apaivagar la gana, la set… A un especialista no li sorprenen aquestes cosetes… Però no em refereixo a això… Comprengui, Richard, que estem escurant la Zona des de fa vint anys, però no coneixem ni la mil·lèsima part del seu contingut. Quant a la influència que la Zona exerceix sobre l’home… Aquí, per cert, caldrà introduir en la nostra classificació un altre grup, el quart. Ja no es tracta d’objectes sinó d’influències. Aquest grup és francament poc estudiat, tot i que, diria jo, hi ha més que fets suficients acumulats. Sap, Richard?, a vegades, quan penso en aquests fets, se’m posa la pell de gallina.

- Els “cadàvers vivents” -va murmurar Nunan.

- No. Els “cadàvers vivents” són misteriosos, però només això. Com li diria… Es una cosa imaginable. Però quan al voltant de l’home es comencen a produir, de sobte, fenòmens extrafísics i extrabiològics…

- Ah, vostè parla dels emigrants…

- Exactament. Sap?, l’estadística matemàtica és una ciència molt exacta, encara que inclogui fets casuals. A més a més, és una ciència molt eloqüent, molt visual…

Valentin estava lleugerament begut. Començava a parlar més fort, les galtes se li van posar rosades i les seves celles es van elevar per damunt de les ulleres negres, arrugant-li el front com un acordió.

- Rosalia -cridà de sobte-. Porti’m més conyac! Doble!

- M’agrada la gent que no beu -va dir Nunan amb ironia.

- No s’allunyi del tema! -va dir Valentin severament-. Escolti el que li expliquen. És molt estrany. -Va agafar la copa, va beure’n la meitat d’un glop i continuà-: Nosaltres no sabem què va passar amb els pobres marmontesos en el moment de la Visita. Però un d’ells va decidir que emigraria. Un petit burgès d’allò més ordinari. -Un barber. Fill de barber i nét de barber. Suposem que va anar a viure a Detroit. Obre la barberia i aleshores comença no sé quina mena de sàbat diabòlic. Més del noranta per cent dels seus clients troben la mort en l’espai d’un any: moren en accidents de cotxes, cauen de les finestres, els degollen els gàngsters, s’ofeguen allà on l’aigua no és profunda, i coses semblants. A Detroit i els seus voltants augmenta el nombre de cataclismes. Apareixen misteriosament huracans i tifons que no s’havien vist des del mil set-cents… tothom ha oblidat quan. I així podria continuar. Aquests cataclismes van tenir lloc a cada ciutat, a cada poble on s’instal·lava un emigrant provinent d’una de les regions de la Visita. El nombre d’aquests cataclismes està en proporció directa amb la quantitat d’emigrants que es van instal·lar en el lloc en qüestió. I, fixi’s bé, només els emigrants que van viure personalment la Visita exerceixen una acció semblant. Els qui van néixer després no tenen cap mena d’influència sobre l’estadística dels accidents. Fa deu anys que vostè viu en aquesta ciutat, però va arribar després de la Visita, així que se’n pot anar, sense cap perill de res, al Vaticà mateix. Com s’ha d’explicar això? Què s’ha de creure? L’estadística o el seny? -Valentin agafà de nou la copa i la buidà d’un glop.

Richard Nunan es rascà darrere l’orella.

- Sí -va dir-. He sentit parlar d’això, però sempre he pensat que l’assumpte estava lleugerament exagerat, per no dir una altra cosa… Es cert que des del punt de vista de la nostra poderosa ciència positivista…

- O per exemple la influència de la mutació de la Zona -el va interrompre Valentin. Es va treure les ulleres i fixà en Nunan els seus ulls mig cecs-. Tots els qui han tingut contactes prou llargs amb la Zona estan sotmesos a canvis, tant fenotípics com genotípics. Vostè sap com són els fills dels stalkersi què ocorre als stalkersmateixos. Per què? On és el factor de la mutació? A la Zona no hi ha cap mena de radiació. L’estructura química de l’aire i del sòl de la Zona, tot i que té la seva qualitat específica, no representa cap amenaça de mutació. Què em queda per fer en unes condicions així? Creure en la màgia negra? O en el mal d’ull?

- El compadeixo: vostè no pot donar l’abast -va contestar Nunan-. Però, francament, els cadàvers ressuscitats m’al·lucinen molt més, a mi personalment, que les dades de les estadístiques. Amb més raó encara perquè no he vist mai aquestes dades. Pel que fa als cadàvers, els he vist tantes vegades…

Valentin va fer un gest de la mà com si volgués dir que la cosa no tenia importància.

- Ah! Els seus cadàvers! -va dir-. Escolti, Richard, no li fa vergonya? Primer de tot, això no són cadàvers. Això són emmotllaments! Espantalls! O, si vol, els pot dir biorobots. M’entén? Una intel·ligència aliena, per tal de rebre una informació convincent sobre els terrestres, fabrica robots-androides, basant-ne la reconstrucció en els esquelets. Li agrada aquesta explicació?… Li asseguro que des del punt de vista dels principis fonamentals, els seus emmotllaments no són més sorprenents que les bateries eternes. Senzillament, les “bateries” violen el primer principi de la termodinàmica i els emmotllaments en violen el segon, aquesta és la diferència. Tots nosaltres som en un sentit homes de les cavernes: no ens podem imaginar res de més horrible que un fantasma o un vampir. Al mateix temps, la violació del principi de la casualitat és una cosa molt més esgarrifosa que colles senceres de fantasmes… i altres monstres com Rubinstein… O Wallenstein?

- Frankenstein.

- Sí, és clar, Frankenstein. La senyora Shelley. L’esposa del poeta. O la seva filla. -De sobte esclafí el riure-. Els seus cadàvers tenen una qualitat curiosa: la viabilitat autònoma. Se’ls pot, per exemple, tallar una part del cos i aquesta continuarà vivint a part.

- Una part del cos de la mòmia -va dir Nunan tot mirant el seu rellotge-. No hauríem de fer un pensament, Valentin? Encara tinc un assumpte important per solucionar.

- Som-hi -va dir Valentin, intentant inútilment posar el seu rostre dins la montura de les ulleres. Va acabar agafant-les amb les dues mans i tornant-les a col·locar curosament al seu lloc. Ha vingut amb cotxe?

- Sí, el portaré a casa.

Van pagar el compte i es van dirigir cap a la sortida. Valentin caminava encara més dret que de costum i de tant en tant aixecava un dit a la templa saludant així els empleats del laboratori que coneixia. Ells contemplaven amb curiositat l’estrella mundial de la física. A la sortida, mentre saludava el porter que s’havia fos en somriures, li van caure les ulleres i tots tres es van precipitar per agafar-les.

- Ai, Richard… -es queixà Valentin, pujant amb dificultat al Peugeot-. M’ha fet beure de mala manera. No pot ser, això, al diable… Em sento incòmode. Demà haig de fer un experiment. Una cosa curiosa, sap…?

Es va posar a parlar de l’experiment de l’endemà, però al mateix temps no deixava de fer bromes i de repetir:

- M’ha fet beure… Òndia…

Nunan el va portar a la Ciutat de les Ciències i el va lliurar personalment a la seva dona que semblava alhora indignada i divertida en veure el seu marit en aquelles condicions.

- Tenim co-co-convidats? Qui? Ah, el professor Boyde? Encantat. Ara vindré… Richard! On ets, Richard?

Nunan sentia tot això, quan ja estava baixant l’escala. Ells també tenen por, els set-ciències… Es lògic. Els científics fins i tot deuen tenir més por que nosaltres, gent senzilla. Perquè nosaltres no entenem res de res, mentre que ells, si més no, entenen fins a quin punt no comprenen res. Ells miren aquell abisme sense fons i saben que inevitablement hi han de baixar. El cor els fa figa, però tot i així s’hi ha de baixar. Però com baixar-hi, què hi ha al fons i, sobretot, es podrà pujar, després?… Quant a nosaltres, nosaltres mirem, per dir-ho d’alguna manera, en una altra direcció. I potser, de fet, és això el que cal fer. Que tot segueixi el seu camí, i d’alguna manera o altra sobreviurem. Tenia raó, ell, quan deia que l’acte més heroic de la humanitat és el d’haver sobreviscut i el de tenir la intenció de continuar… I, malgrat tot, que el dimoni se us emporti, -es va dirigir mentalment als Visitants-. No podien haver fet el picnic en una altra banda? Sobre la Lluna, per exemple. O sobre Mart. Sou una colla de malparits, tan indiferents com tots els altres, encara que heu après a reduir l’espai. Un picnic, i què més. Un picnic…