En aquell moment l’ancià va aixecar la mà del genoll i lentament, amb un moviment entumit, com un gran ninot, la va deixar caure sobre la taula al costat de la seva copa. La mà era fosca, amb un to blavenc, els dits units la feien semblant a la pota d’una gallina. Redrick va callar tot mirant-lo. Alguna cosa es va estremir a la seva cara rapaç, esquitxada de taques rosades i Nunan, sorprès, va veure en la seva fisonomia l’amor i la tendresa més veritables, més sincers.

- Begui, papa, begui -va dir Redrick amb amabilitat-. Pot beure una mica, begui a la nostra salut… Ja veuràs -va dir en veu baixa a Nunan, picant-li l’ullet- com podrà amb aquesta copa; pots estar tranquil.

Mirant-lo, Nunan es va recordar com els assistents de laboratori de Boyde van venir aquí per buscar aquest cadàver. Eren dos, uns nois ferrenys, moderns, esportistes; també hi havia un metge de l’hospital municipal amb dos infermers grollers i forts com uns bous, acostumats a portar lliteres i domar els folls perillosos. Més tard, un dels assistents va explicar que, al principi, “aquell pèl-roig no havia entès de què es tractava, els va obrir la porta, els va deixar examinar el seu pare i probablement l’havien pogut agafar perquè semblava que Redrick creia que li anaven a fer una revisió a l’hospital. Però aquells totxos d’infermers que al principi vagarejaven a l’entrada i miraven com Guta estava fregant a la cuina, van tractar l’ancià com si fos un tros de fusta i mentre el portaven, el van deixar caure per terra. Redrick es posà rabiós i aleshores el totxo del metge va sorgir i es va posar a explicar en detall el què, el perquè i on. Redrick el va escoltar un minut o dos i després, sense més ni més, va explotar com una bomba d’hidrogen. L’assistent que explicava tot això ni se’n recordava de com havia anat a parar al carrer. El diable roig els va fer baixar l’escala, a tots cinc. A més a més, no havia deixat que cap d’ells se n’anés pels seus propis medis. Segons l’assistent, tots van sortir volant d’aquí com boles de canó. Dos es van quedar a la vorera inconscients, els altres tres van ser perseguits per Redrick al llarg de quatre illes de cases; després d’això, Redrick va tornar cap al cotxe de l’institut i li va trencar tots els vidres. El xofer ja no hi era: es va salvar, cames ajudeu-me, en la direcció contrària…

- En un bar m’han ensenyat un nou còctel -va dir Redrick, abocant whisky-. Es diu “gelatina de bruixa”, després te’n faré un, havent sopat. És una mena de cosa que si la beus amb la panxa buida poses en perill la teva vida; et paralitza els braços i les cames des de la primera copa. Pots dir el que vulguis, Dick, però avui t’entromparé, t’ho juro. I jo mateix també em col·locaré. Recordarem junts els vells temps al “Bortx”… El pobre Ernie encara està engarjolat, ho sabies? -Va beure, s’eixugà els llavis amb la mà i preguntà amb despreocupació:

- Els de l’Institut ja han investigat la “gelatina de bruixa” o encara no? Es que ara estic una mica endarrerit en el camp de la ciència, saps?

Nunan va entendre de seguida per què Redrick havia dirigit la conversa cap a aquell tema. Va agitar les mans dient:

- No me’n parlis, noi! Coneixes la història que va passar amb aquesta “gelatina”? Has sentit parlar dels laboratoris de Carrigan? Es un negoci privat… Bé, ells van aconseguir una ració de “gelatina”…

Va explicar la catàstrofe, l’escàndol, va dir que encara no havien trobat d’on provenia la “gelatina”. Redrick semblava escoltar distretament, fent petar la llengua, sacsejant el cap, després amb resolució va ficar més whisky en els gots i va dir:

- Ja els està bé, als fills de puta, que la palmin…

Van beure. Redrick va mirar el pare i de nou se li estremí el rostre.

- Guta! -va cridar-. Ens faràs morir de gana durant molta estona encara?… És per tu que s’hi entreté tant -va explicar a Nunan-. Segurament deu estar fent la teva amanida preferida amb mariscs, fa temps que els té guardats, ho he vist… I com esteu a l’Institut en general? Heu descobert alguna cosa nova? Diuen que ara els vostres autòmates treballen a tota pastilla, però amb pocs resultats…

Nunan es va posar a explicar els assumptes de l’Institut i mentre parlava, al costat del vell va sorgir Tití en silenci; es va quedar una estona dreta amb les seves petites grapes amb pèls posades sobre la taula i després, de sobte, amb un moviment purament infantil, es va inclinar cap al cadàver i col·locà el cap sobre la seva espatlla. Nunan, mentre parlava, pensava, mirant aquelles dues criatures monstruoses de la Zona: “Déu meu, i què més? Què més ens cal perquè per fi comprenguem? Amb això, encara no n’hi ha prou?”… Ell sabia que amb això encara no n’hi havia prou. Sabia que milions i milions de persones ho ignoraven tot i no en volien saber res, i que encara que se n’assabentessin, tindrien por durant uns deu minuts i que de seguida tornarien a les seves petites feines fútils. -M’emborratxaré -va pensar amb vehemència-. Al diable Barbridge, al diable Lemchen, al diable aquesta família maleïda, al dimoni. Agafaré una trompa.

- Que no et caiguin els ulls de tant mirar-los -va dir Redrick a mitja veu-. No t’amoïnis, això no li pot fer mal, a ella. Més aviat al contrari, diuen que irradien la salut.

- Sí, ja ho sé -va dir Nunan i buidà el got d’un glop.

Guta va entrar. Va apressar Redrick perquè parés taula i hi va col·locar damunt una gran safata d’argent amb l’amanida preferida de Nunan.

- Au, nois -va dir Redrick extasiat- ara endraparem de valent!

4. Redrick Shuhart, 31 anys.

Durant la nit, la vall s’havia refredat i a l’alba feia força fred. Caminaven sobre un terraplè, entre vies de tren rovellades i damunt de travesses podrides; Redrick mirava les gotetes de boira que brillaven sobre la jaqueta de cuir d’Arthur Barbridge. EI noi avançava, lleuger, alegre, com si no hagués passat una nit penosa plena d’una tensió nerviosa que els feia tremolar encara cada vena del cos; com si no haguessin passat dues hores horribles al cim d’un puig pelat, en un mig son, dolorós, arrepenjats l’un contra l’altre per escalfar-se, esperant que el flux de “xarop de menta” que envoltava el tossal desaparegués barranc avall.

Una boira espessa vorejava el terraplè. De tant en tant pujava en feixucs dolls grisos sobre les vies. Aleshores ells caminaven submergits fins als genolls en aquesta bromera que onejava lentament. S’olorava rovell humit; una pudor de putrefacció pujava del fang a la dreta del terraplè. Al voltant no es veia res més que la boira, però Redrick sabia que pels dos costats s’hi estenia una plana ondulada, de terreny pedrós i que darrere la plana, en la fosca, s’hi amagaven les muntanyes. Sabia una altra cosa encara: quan sortís el sol i la boira baixés en forma de rosada, hauria de veure en algun lloc a l’esquerra, la carcassa de l’helicòpter que s’havia estavellat aquí, i davant d’ell, un comboi de vagonetes. Aleshores tot començaria de debò.

Sense aturar-se, Redrick va ficar la mà entre l’esquena i la motxilla, i la va pujar una mica perquè la bombona d’heli no li fes mal a la columna vertebral. -Com pesa, la malparida, com m’arrossegaré amb ella? Un quilòmetre i mig com a mínim de quatre grapes… Bé, stalker, no et queixis, sabies on anaves. Cinc-cents mil bitllets t’esperen al final del camí, per a una cosa així ja es pot suar una mica. Cinc-cents mil no està gens malament, oi? Que no es facin il·lusions que la lliuraré per menys de cincents mil. Pel que fa al mocós… no li donaré res. Si aquell vell cabró del seu pare hagués dit només la meitat de la veritat… No, no li donaré res al mocós.

Va tornar a llançar una mirada sobre l’esquena d’Arthur i el va anar observant durant una estona, amb els ulls aclucats, com creuava dues travesses d’un pas; les seves espatlles amples, els malucs estrets, els cabells llargs, negres com el carbó com els de la seva germana, s’aixecaven seguint la cadència del seu pas. -Ell mateix va insistir perquè l’agafés -va pensar Redrick lúgubrement-. Ell mateix. “Agafi’m, senyor Shuhart! Altra gent m’ho ha proposat, però jo voldria anar només amb vostè, els altres no valen res! El meu pare… però ell ara no pot”. -Amb un esforç de voluntat Redrick es va desfer d’aquest record. Pensar-hi ara li resultava desagradable. Potser per això va començar a pensar en la germana d’Artur. Era inconcebible: una dona tan esplèndida -no es cansaria mai de fer-li l’amor-, però, de fet, una cosa buida, un engany, una nina inanimada i no una dona. Exactament, recordava, com els botons de la bata de la seva mare, d’àmbre, mig transparents, daurats, que donava ganes de ficar-te’ls a la boca i xuclar-los tot esperant no sé quina mena de dolcesa extraordinària; ell els agafava a la boca, els xuclava i cada vegada quedava terriblement decebut; tot i així, la propera vegada s’oblidava de la decepció, i encara que no se n’oblidés, senzillament rebutjava fiar-se de la seva pròpia memòria, només de veure’ls.