- L’“escola del diumenge” -va repetir Nunan.

De sobte, li va venir una idea estranya al cap. Escola. Es va aixecar.

- Bé -va dir-. Oblidem els picnics. Això no és per a nosaltres. Però perquè ho sàpigues: Voltor en té, de rampinya, i això sí que és assumpte nostre, amic. Nosaltres, això, no ho podem deixar així. Busca, Ossut, busca, sinó et fotré fora, maco. D’on treu aquesta rampinya, qui la hi lliura, informa’t de tot això i proposa-li el vint per cent més que ell. Entesos?

- Entesos, patró. -L’Ossut estava també dret, amb els braços al llarg del cos, la seva cara barbuda traspuava devoció.

- Doncs espavila’t! Fes funcionar la closca, animal! -va cridar sobtadament Nunan, i se n’anà.

A la sala es va posar a beure el seu aperitiu, conversà amb Madame de la degradació de la moral, va fer al·lusió a què en un futur pròxim intentaria augmentar la grandària de l’establiment i, tot baixant la veu per tal que el que anava a dir semblés més important, va demanar consell quant a Bennie que es feia vell, que ja no hi sentia bé, i les seves reaccions no eren com havien estat abans, que ja no arribava a treballar de la mateixa manera que abans… Ja eren les sis, tenia gana, però un petit pensament inesperat no deixava de voltar-li pel cap, sempre tornava, aquesta petita idea que de fet no significava res, però alhora explicava moltes coses. De fet, alguns punts ja estaven aclarits: el costat místic d’aquest assumpte, irritant i esglaiador, havia desaparegut; no en quedava res més que el disgust amb si mateix per no haver pensat abans en aquesta possibilitat. Tot i així, això no era l’essencial. L’essencial residia en aquest petit pensament que donava voltes i tornava i que no el deixava estar tranquil.

Després d’acomiadar Madame i d’haver fet una encaixada amb Bennie, Nunan es va dirigir directament cap al “Bortx”. -Tota la desgràcia rau en el fet que no ens adonem de com passen els anys -va pensar-. No, no es tracta dels anys, això és una ximpleria, sinó que no veiem els canvis. Des de la infància ens ensenyen que tot canvia, hem vist canviar moltes coses moltes vegades i al mateix temps no podem de cap de les maneres copsar el moment en què es produeix el canvi en qüestió. O busquem aquest canvi en un lloc equivocat. Han aparegut nous stalkers, equipats amb la cibernètica. El vell stalkerera un home brut i rude que, obstinat com un animal, s’arrossegava sobre el ventre per la Zona, mil·límetre a mil·límetre, per tal de guanyar diners. El nou stalkerés un paio elegant amb corbata, un enginyer, col·locat a un quilòmetre llarg de la Zona, amb una cigarreta entre les dents, un got amb alguna cosa que posa alegre al costat del colze i que no fa més que vigilar unes pantalles. Un gentlemanamb sou fix. El quadre és molt lògic. Tan lògic que altres possibilitats ni se li acudeixen. Tot i així, existeixen. L’“escola del diumenge”, per exemple.

I de sobte, aparentment sense cap motiu, va sentir com l’envaïa la desesperació. Tot era inútil. Tot era en va. -Déu meu -va pensar-, no aconseguirem res. No ho podrem ni corregir ni aturar. Ningú no tindrà prou força per mantenir a distància aquesta gent que puja -va pensar horroritzat-. No és que treballem malament. No és que ells siguin més astuts i llestos que nosaltres. Senzillament, el món és així. L’home és això. Si no hi hagués hagut la Visita, hi hauria alguna altra cosa…

El “Bortx” estava brillantment il·luminat, i hi flotava una olor molt saborosa. El “Bortx” també havia canviat: ja no hi havia balls ni festes. Betum ja no hi anava, ho menyspreava. Redrick Shuhart hi deu haver ficat el seu nas pigat, ha fet una ganyota i ha marxat. Ernest és encara a la presó, la seva dona porta ara els negocis. Per fi ella ha aconseguit allò que tant volia: una clientela seriosa, estable, tot l’institut hi va a dinar, fins i tot els oficials superiors. Hi ha compartiments còmodes, bona cuina, no és car, la cervesa sempre fresca. Una bona vella taverna.

En un dels compartiments, Nunan va veure Valentin Pilman. El premi Nobel estava assegut amb una tassa de cafè al davant i llegia una revista doblegada pel mig. Nunan s’hi va apropar.

- Em permet que em posi al seu costat? -va preguntar.

Valentin va aixecar cap a ell les seves ulleres negres.

- Ah! -va dir-. Si us plau.

- Un moment, vaig a rentar-me les mans -va dir Nunan, recordant de sobte el gra.

Aquí el coneixien bé. Quan va tornar i es col·locà davant de Valentin, ja hi havia un escalfaplats de brases amb un entrecot fumejant i una altra gerra de cervesa, ni freda ni tèbia, tal com li agradava. Valentin va posar la revista al seu costat i va beure un glop de cafè.

- Escolti, Valentin -va dir Nunan, tallant un bocí de carn-. En la seva opinió, com s’acabarà tot això?

- De què parla?

- La Visita, la Zona, els stalkers, els complexos indústrio-militars, tot això… Com pot acabar tot això?

Valentin el va mirar durant una bona estona a través dels vidres cecs de les ulleres. Després va encendre una cigarreta i va dir:

- Per a qui? Expliqui-m’ho més concretament.

- Bé, diguem per a la humanitat en general.

- Això depèn de si tindrem sort o no -va dir Valentin-. De moment sabem que, per a la humanitat en general, la Visita no ha tingut conseqüències, per dir-ho d’alguna manera. Res no té conseqüències per a la humanitat. Naturalment, no s’exclou que, tot treient a les palpentes, no acabem trobant alguna cosa que pot fer impossible la vida en el nostre planeta. Això seria mala sort. -Va dispersar el fum de la cigarreta amb la mà i va somriure-. Sap, jo ja fa temps que vaig perdre el costum de parlar de la humanitat en general. La humanitat en general és un terme massa estacionari, res no l’afecta.

- Vol dir? -féu Nunan, decebut-. Bé, potser és veritat…, potser és veritat.

- Digui’m francament, Richard -va dir Valentin, que s’estava divertint-. Per a un home de negocis com vostè, què ha canviat després de la Visita? S’ha assabentat que en l’univers existeix com a mínim una altra intel·ligència a part de la humana. I doncs?

- Com li diria… -va balbotejar Nunan. Es penedia d’haver entaulat aquesta conversa. No tenia res a dir-. Què ha canviat per a mi? Bé, doncs, per exemple, ja fa uns quants anys que sento una mena de nosa, una certa incomoditat. Bé, van venir i de seguida van marxar. I si tornen, i si se’ls acut quedar-se? Sap, per a mi, com a home de negocis, això no és una qüestió inútil: qui són, com viuen, què necessiten?… En el cas més senzill, haig de pensar a canviar la meva producció. Haig d’estar preparat. I si em trobo superflu en el seu sistema -Es va animar-. I si tots nosaltres resultem superflus? Escolti, Valentin, ja que estem parlant d’això, hi ha alguna resposta a aquestes preguntes? Qui són, què busquen, tornaran o no?

- Les respostes existeixen -va dir Valentin, tot somrient-. N’hi ha moltes, triï la que més li agradi.

- I vostè mateix, què en pensa?

- Francament, mai no m’he permès de reflexionar-hi seriosament. Per à mi la Visita és més que res un esdeveniment únic, susceptible d’oferir-nos la possibilitat d’escalar d’un cop diversos graons en el procés de l’adquisició del saber. Una cosa així com un viatge en l’avenir de la tecnologia. Diguem, com si Isaac Newton hagués trobat un generador de quanta modern en el seu laboratori…

- Newton no hauria comprès res.

- S’equivoca. Newton era una persona molt perspicaç.

- Ah sí? Bé, doncs deixem Newton tranquil. Però de totes maneres, com interpreta vostè la Visita? Encara que sigui d’una forma no gaire seriosa…

- D’acord, li ho diré. Però l’haig de prevenir, Richard, que la seva pregunta pertany a la pseudociència, anomenada xenologia. La xenologia és una barreja artificial de ciència-ficció i de lògica formal. La base del seu mètode és un procediment viciós: el fet d’aplicar la psicologia humana sobre una intel·ligència extraterrestre.