De sobte, Redrick va sentir sobre la galta esquerra un corrent d’aire a penes perceptible i alhora, abans d’haver pensat en res, va Cridar:
- Alto!
Va estendre el braç cap a l’esquerra. Allà el fil d’aire se sentia més. En algun lloc entre el terraplè i ells s’estenia una “calva de mosquit”, o potser vorejava el terraplè: de fet les vagonetes no s’haurien esfondrat per si soles. Arthur es va quedar clavat en el lloc, sense tan sols girar-se.
- Ves cap a la dreta -ordenà Redrick-. Endavant.
- Sí, no seria un mal stalker…Però què em passa, li tinc llàstima o què? Només faltava això. Ha sentit algú mai llàstima de mi?… Bé, per ser franc, sí. Kiril per exemple, Dick Nunan també. S’ha de dir que potser més que sentir llàstima de mi està boig per Guta, però és possible que senti llàstima de mi també. Entre gent com cal, una cosa no exclou l’altra… Mentre que jo, jo no puc sentir llàstima de ningú. No tinc més que un camí per triar… -Per primer cop va veure amb claredat absoluta el que havia de fer: o aquest nen, o la seva petita Tití. No hi havia cap altra possibilitat, tot era clar. “A condició d’un miracle”, va pronunciar una veu interior. I ell va fer callar aquesta veu amb espant i obstinació.
Van passar de llarg la pila de parracs grisos. De Murri no quedava res més que un bastó llarg, completament rovellat -un detector de mines- que jeia una mica més lluny en l’herba seca. En aquella època, molts stalkersfeien servir els detectors de mines. Els compraven als intendents de l’exèrcit i comptaven amb ells com amb Déu misericordiós en persona, fins el moment que dos stalkersvan morir l’un rere l’altre en l’espai d’uns dies, fornits amb detectors; els van matar descàrregues subterrànies. Això va tallar la moda en sec… Però qui, de fet, era Murri? L’havia portat aquí Voltor o va venir sol? I per què tots se sentien tant atrets per aquella pedrera? I per què no n’he sentit parlar mai?… Òndia, quina calda! I encara és d’hora al matí, quina temperatura farà més tard doncs!
Arthur que caminava cinc passes endavant, va aixecar la mà i es va eixugar la suor del front. Redrick va mirar el sol que estava baix encara. I aleshores es va adonar que l’herba seca sota els seus peus no feia el soroll d’abans sinó que començava a cruixir com un teixit emmidonat, ja no era punxant i aspra sinó tova i bellugadissa; s’emmotllava sota les seves botes com uns pans de sutge. Va veure les petjades d’Arthur que es distingien netament, es llançà de bocaterrosa i cridà:
- A terra!
Es va tirar de cara sobre l’herba i aquesta va caure com pols sota la seva galta; aleshores va xerricar les dents de ràbia per la mala sort. Va restar estirat, esforçant-se per no moure’s i esperant que encara se’n sortirien, tot i que comprenia que havien caigut al parany. La calor augmentava, l’aixafava, l’embolcallava com un llençol xop d’aigua bullent, la suor li lliscava pels ulls, i va cridar a Arthur, una mica tard: "No et moguis! Aguanta!” I ell mateix intentava aguantar.
Ell ho hauria suportat i tot s’hauria acabat de meravella, només amb una bona suada, però Arthur va petar. O potser no havia sentit el que Redrick li havia cridat, o va començar a sentir pànic, o la calor era més forta allà on era ell que en el lloc on era Redrick; en tot cas no va poder dominar-se i es va llançar, encorbat, cegament, amb un udol gutural, allà on l’empenyia el seu instint absurd; enrere, precisament al lloc on sobretot no s’havia d’anar. Redrick va tenir el temps just d’aixecar-se una mica i agafar-li el peu amb les dues mans. Arthur va caure, fent aixecar un núvol de pols, va deixar anar un crit estrident, colpejà Redrick amb el peu lliure; es debatia frenèticament, però Redrick que, també, reflexionava amb dificultat, enterbolit per la calor, es va llançar sobre ell, agafant-li el cap que s’agitava i va pegar Arthur amb les botes i els genolls. Va sentir indistintament els gemecs que se sentien sota ell, com també el seu propi udol ronc: -Queda’t estirat, idiota, queda’t estirat, sinó et mataré…- Munts sencers de carbó ardent queien sobre ell, la seva roba cremava ja, la pell de les seves cames i els seus malucs cruixia, s’inflava i petava. Aleshores, enfonsant el seu front en la cendra grisa, aixafant convulsivament amb el pit el cap d’aquell maleït mocós, no va aguantar més i deixà anar un crit amb totes les seves forces…
No se’n recordava quan tot allò es va acabar. Es va adonar tan sols que podia tornar a respirar, que l’aire havia tornat a ser l’aire i ja no era vapor incandescent que li cremava el coll i va comprendre que calia marxar com més aviat millor d’aquell forn diabòlic abans que tornés a baixar sobre ells. Va passar pel costat d’Arthur que jeia completament immòbil, es va ficar els seus peus sota el braç i tot ajudant-se amb el braç lliure, s’arrossegà cap endavant, sense perdre de vista la línia darrere de la qual tornava a créixer l’herba: morta, seca, punxant, però veritable. En aquell moment, aquella herba representava per a ell la font mateixa de la vida. La cendra xerricava entre les seves dents, les restes de la calda atacaven el seu rostre cremat, la suor li vessava directament als ulls -segurament perquè ja no devia tenir ni celles ni pestanyes. El cos d’Arthur s’arrossegava darrere i la seva maleïda jaqueta s’enganxava amb tot com si fos fet expressament. Les mans cremades li feien mal i la motxilla se li clavava a la nuca escaldada amb el més mínim moviment… Sota l’impacte del dolor i la xafogor, Redrick va pensar, espantat, que s’havia cremat del tot i que no arribaria mai. Aquesta por li va fer accelerar encara més els moviments del seu colze lliure i dels seus genolls. Tant de bo que hi arribi, una mica més, au, Red, au, Pèl-roig, ja no falta gaire…
Després va restar molta estona immòbil, amb el rostre i les mans endinsats en l’aigua freda i estancada, tot respirant amb delícia la frescor que pudia a putrefacció. S’hauria quedat així una eternitat, però es va obligar a aixecar-se, a agenollar-se. Es va treure la motxilla i s’apropà de quatre grapes a Arthur que jeia encara immòbil a trenta passes del terreny pantanós i el girà de cara enlaire. Sí, havia estat un noi bonic. En aquell moment, la seva cara semblava una màscara negra i grisa, plena de sang coagulada i de cendra. Durant un instant Redrick va examinar, amb un interès toix, les arrugues que marcaven aquesta careta: les traces dels terrossos i de les pedres. Després es va aixecar, agafà Arthur dels braços i l’arrossegà cap a l’aigua. Arthur respirava roncament, gemegant de tant en tant. Redrick el va tirar de cap a l’aigüerol i ell mateix es va llançar al costat tot delectant-se, de nou, amb les carícies mullades i glacials. Arthur va fer glu-glu, es bellugà, es va posar els braços sota el cos i aixecà el cap. Obria els ulls de bat a bat, no entenia res, respirava amb avidesa per la boca, escopia i tossia. Després la seva mirada es va tornar conscient i s’aturà sobre Redrick.
- Uf! -va dir i sacsejà el cap tot fent saltar l’aigua bruta-. Què ha estat això, senyor Shuhart?
- La mort - va pronunciar Redrick amb indiferència i va tossir. Es va palpar la cara. Li feia mal. El nas estava inflat, però, estranyament, les celles i les pestanyes eren al seu lloc. La pell de les seves mans era intacta també, només una mica vermella.
Arthur també es va tocar la cara amb dits prudents. Després d’haver-se rentat la màscara horrible, la seva fisonomia, també contra tota esperança, aparegué íntegra. Algunes rascades, un tall sobre el front, el llavi inferior ferit, en fi, poca cosa.
- Mai no he sentit parlar d’una cosa semblant -va deixar anar Arthur i es girà.
Redrick també es va girar. L’herba grisenca, calcinada, conservava diverses petjades, i Redrick va quedar estupefacte en constatar fins quin punt era curt, aquell camí espantós, infinit, que havia fet tot arrossegant-se per tal de fugir de la mort. Vint o trenta metres, més no, de cercle carbonitzat, però ell s’havia arrossegat, encegat i aterrit, en un zigzag demencial, com un escarabat sobre una paella ardent. Encara s’havia de felicitar per haver-se arrossegat en la direcció correcta, perquè també podia tranquil·lament haver anat cap a la “calva de mosquit” a l’esquerra o, encara pitjor, anar pel camí contrari… No, no ho hauria fet, va pensar amb escarni. Un mocós ho hauria fet, però jo no, jo no sóc un d’ells, i si no fos per aquest imbècil, no hauria passat res de res, només m’hauria cremat les cames.