Va llançar un cop d’ull sobre Arthur que es rentava tot gemegant quan tocava els llocs adolorits. Redrick es va aixecar i va fer una ganyota al contacte de la seva roba amb la pell cremada. Va anar a un lloc sec i es va ajupir sobre la motxilla. Era la motxilla la que havia rebut. Els seus compartiments superiors s’havien cremat del tot, els flascons de la farmàcia havien petat tots i la part calcinada pudia horriblement a medicaments. Redrick va descordar la butxaca i començà a treure’n els trossos de vidre quan Arthur li va dir, darrere la seva esquena:

- Gràcies, senyor Shuhart! Vostè m’ha tret d’allà!

Redrick no va contestar: Em dones les gràcies -i què més! Com si no tingués cap cosa millor a fer que salvar-te.

- Ha estat culpa meva -va dir Arthur-. Jo l’he sentit quan m’ha ordenat de quedar-me estirat, però he tingut una por de mil dimonis, i quan ha augmentat la temperatura, he perdut el seny del tot. Tinc molta por del dolor, senyor Shuhart…

- Au, aixeca’t -va dir Redrick sense girar-se-. Tot això no ha estat res encara… Aixeca’t, gandul!

Xiulant de dolor, per culpa de les seves espatlles cremades, es va posar la motxilla i feu lliscar els braços entre les corretges. Tenia la impressió que la pell cremada s’havia rebregat i cobert d’arrugues doloroses. Té por del dolor… Ves-te’n a prendre pel sac, amb els teus dolors!… Va mirar al voltant. Bé, estaven encara sobre el viarany. Ara tocaven aquells turons amb els morts. Una porqueria de turons, allà estan, s’aixequen com uns cranis de diables, i, a més a més, aquella vall entre ells… Sense voler, va ensumar l’aire. Sí, una vall fastigosa, allà es troba tot el mal, tota la porqueria.

- Veus aquella vall entre els turons? - va preguntar a Arthur.

- Sí.

- Engega-hi. Apa!

Arthur es va eixugar el nas amb la mà i es va posar en marxa, xipollejant en els clots d’aigua. Coixejava i ja no caminava tan dret com abans: tenia l’esquena encorbada i avançava amb prudència i precaució. -Aquest és un altre que he tret de la boca de la mort -va pensar Redrick-. Deu ser el cinquè? O el sisè? I per a què, què m’importa? Què és per a mi, un parent? He jurat de portar-lo viu? Escolta, Pèl-roig, per què l’has tret d’allà? Has estat a punt de palmar-la per culpa d’ell… Bé, ara, amb el cap més clar, ja ho sé: he fet ben fet d’haver-lo tret d’allà, no puc passar d’ell, ell és una mena d’hostatge per Tití. No he tret d’allà una persona, sinó el meu detector de mines. El meu pescamines. La meva clau mestra. Però allà, en ple forn, no he pensat gens en això. L’he tret com si fos el meu germà i el pensament d’abandonar-lo ni se m’ha acudit, ho he oblidat tot, la clau mestra, Tití… Però què vol dir això, doncs? Això vol dir que en el fons sóc un bon noi. Guta no m’ho deixa de repetir, Kiril insistia en això, i Richard també em clava pallissa amb això… A això, li diuen ser un bon jan! Deixa estar aquest tema -es va dir-. Aquí, la teva bondat no serveix de res. Aquí primer s’ha de reflexionar i només després actuar. Que sigui la primera i l’última vegada, entesos? Un bon jan… L’haig de conservar per a la “trituradora de carn” -va pensar clarament i amb fredor-. Aquí es pot passar pertot arreu, menys per la “trituradora de carn”…

- Atura’t! -va dir a Arthur.

La vall estava davant d’ells. Arthur es va quedar immòbil i mirava Redrick amb desconcert. El fons de la vall estava cobert d’una mena de fems color verd pus amb reflexos greixosos sota el sol. Una boira lleugera flotava damunt la superfície, i es tornava més densa entre els turons; trenta passes més lluny no es veia res. I la pudor! -Hi haurà pesta, Pèl-roig… En fi, no et caguis de por o de fàstic.

Arthur va deixar anar un so gutural i reculà. Aleshores Redrick es va somoure del seu entumiment, va treure ràpidament de la butxaca un paquet de cotó empapat de desodorant, es va tapar els narius i en donà la resta a Arthur.

- Gràcies, senyor Shuhart -va dir Arthur amb veu feble-. No seria possible passar per allà dalt?

Sense dir un mot, Redrick el va agafar pels cabells i girà el seu cap en direcció dels draps sobre el terraplè pedrós.

- Això era l’Ullerós -va dir-. Sobre el turó esquerre, des d’aquí no es veu, descansa Gos falder. En el mateix estat. Entesos? Som-hi!

El fem era tebi, enganxós. Al començament van anar drets, enfonsats fins la cintura; per sort, el fons era pedregós i bastant regular, però ràpidament Redrick va sentir un xiuxiueig familiar des dels dos costats. Sobre el turó esquerre, il·luminat pel sol, no s’hi veia res, però sobre el pendent de la dreta, a l’ombra, saltaven petits focs color lila pàl·lid.

- Ajupa’t! -va ordenar entre dents i ell mateix es va ajupir-. Més baix, burro! -va cridar.

Arthur es va ajupir, espantat, i alhora un cop de tro va tallar l’aire. Directament damunt dels seus caps, un llampec amb prou feines visible en el cel va tremolar en una dansa folla. Arthur es va ajupir i s’enfonsà fins a les espatlles. Redrick, amb les orelles eixordades pel tro, va girar el cap i va veure en l’ombra, entre les pedres trencades, una taca d’un escarlata llampant que es fonia de pressa; alhora va caure el segon llamp.

- Endavant, endavant! -va cridar sense sentir la seva pròpia veu.

Avançaven a la gatzoneta, amb el cap només damunt dels fems i a cada descàrrega Redrick veia com s’aixecaven els cabells llargs d’Arthur i sentia com si milions de petites agulles s’enfonsessin en la pell del seu rostre.

- Endavant! -repetia amb veu monònota-. Endavant!

Ja no sentia res. En un moment donat, Arthur va girar cap a ell el seu perfil i Redrick va veure un ull desorbitat per l’espant, uns llavis blancs que tremolaven i una galta banyada de suor, tacada de verd. Després els llamps van començar a caure tan baix que Redrick i Arthur es van veure obligats d’enfonsar el cap en l’aigua. La mucositat verda se’ls enganxava a la boca, costava respirar. Tot cercant l’aire amb la boca, Redrick va arrencar-se els taps del nas i va descobrir de sobte que la pudor havia desaparegut, que l’olor fresca, aigualida, de l’ozó, omplia l’atmosfera, mentre que al voltant el vapor es feia cada cop més espès. O eren els seus ulls que ja no hi veien clar? Ja no notava ni els turons a la dreta i a l’esquerra, res més que el cap d’Arthur tacat de verd, i el vapor groc que borbollava al voltant.

- Me’n sortiré, me’n sortiré -pensava Redrick-. No és la primera vegada, tota la vida ha estat així, jo en els fems i llampecs damunt el meu cap; mai no ha estat d’una altra manera… I d’on surt aquesta porqueria? Tanta porqueria… és per tornar-se boig, tanta merda en un sol lloc! És Voltor, va pensar amb vehemència. És Voltor; va passar per aquí i ho va deixar així… L’Ullerós descansa a la dreta, Gos falder a l’esquerra, perquè Voltor pugui passar entre ells dos i deixar tota la seva porqueria darrere d’ell… T’ho has merescut, Pèl-roig -es va dir-. El qui camina seguint les petjades de Voltor es fica fins als morros en la merda. Què, no ho sabies? N’hi ha massa, de voltors, per això no queda cap lloc net aquí… Nunan és un totxo: tu, Pèl-roig, ets un violador de l’equilibri, un violador de l’ordre, tu, Pèl-roig estàs malament sota qualsevol mena d’ordre, que l’ordre sigui bo o dolent, tu t’hi sents malament. Per culpa de paios com tu no hi haurà mai paradís sobre la terra… Però tu què comprens de tot això, noi? On has vist, a casa nostra, un ordre bo? Quan m’has vist sota un ordre bo?…

Va relliscar sobre una pedra que se li va bellugar sota el peu, s’enfonsà de cap en el fem, es tomà a aixecar sobre la superfície i va veure molt a prop d’ell la cara d’Arthur, deformada, els ulls desorbitats. I de cop es va cobrir de suor freda: li va semblar haver perdut la direcció. Però no l’havia perduda. Va entendre immediatament que havia d’anar cap allà, allà on el cim negre d’una roca sobresortia del fem líquid. Ho va entendre, encara que en la boira groga no es veia res més que aquell cim.