- Alto! -va cridar-. Més cap a la dreta! A la dreta de la pedra!

Aquesta vegada tampoc no va sentir la seva veu, aleshores va atrapar Arthur, l’engrapà per l’espatlla i començà a assenyalar-li amb la mà; avançà a la dreta de la pedra, amb el cap dins dels fems. Em pagareu això, va pensar. Davant la pedra, Arthur s’enfonsà i alhora un llamp va caure amb estrèpit en el cim negre, fent volar engrunes incandescents. Em pagareu això, va tornar a pensar amb el cap enfonsat en els fems i agitant els braços i les cames amb totes les forces. Un nou tro li va ressonar a les orelles. Us faré a miques! Després se li va acudir una idea fugaç: però de qui estic parlant? No ho sé. Tant se val, algú ha de pagar per tot això, algú m’ho pagarà! Deixeu-me només arribar fins a la Bola, jo no sóc Voltor, us demanaré els comptes a la meva manera…

Quan van sortir sobre terra ferma i seca, sobre les engrunes de pedra cremant al sol, eíxordats, fent tentines i recolzant-se l’un en l’altre per tal de no caure, Redrick va veure una furgoneta tota rascada, enfonsada fins als eixos, i es va recordar vagament que allà, a l’ombra d’aquesta furgoneta, s’hi podia descansar. S’hi van instal·lar. Arthur es va estirar sobre l’esquena i es va posar a descordar-se la jaqueta mentre que Redrick es va reclinar amb la motxilla contra la paret de la furgoneta, eixugant-se com va poder els palmells de les mans amb la grava i ficà la mà a la butxaca interior.

- Jo també -va fer Arthur-. Jo també, senyor Shuhart!

Redrick es va sorprendre de la veu forta que tenia aquell noi. Es va empassar un glop, tancà els ulls i estirà la mà amb el flascó cap a Arthur. -Ja està -va pensar, pansit-. Ho hem fet. Fins i tot això hem fet. Ara, escrivim la suma en lletres. Creieu que me n’he oblidat? No, me’n recordo de tot. Creieu que us agrairé que m’hàgiu deixat viure, que no m’hagi ofegat? Merda, això és el que us donaré, i no pas agraïments. A partir d’ara, tot s’ha acabat amb vosaltres, entesos? No us deixaré res. Ara sóc jo qui decideix. Jo, Redrick Shuhart, sa de cos i d’esperit, ho decidiré tot i per a tothom. I pel que fa a tots vosaltres, voltors, fills de puta, visitants, ossuts, quarterbloods, dropos, roncs, amb corbates, amb uniformes, ben nets i amb les vostres carteres, els vostres discursos, la vostra beneficència, la vostra garantia de lloc de treball, les vostres bateries eternes, les vostres “calves de mosquit”, les vostres promeses mentideres, s’ha acabat. Tota la meva vida m’heu arrossegat, agafant-me per les orelles, i jo, burro, fardant que feia el que jo volia, mentre que vosaltres, canalles, brandàveu el cap, us picàveu l’ullet l’un a l’altre, a la meva esquena i m’arrossegàveu agafat per les orelles, em preníeu el pèl, em ficàveu a les presons, m’heu fet freqüentar les tavernes de mala mort… Prou! -Va desfer les corretges de la motxilla i va rebre el flascó de les mans d’Arthur.

- No hauria pensat mai -deia Arthur amb un deix de sorpresa en la veu-, mai no podia imaginar-me… És clar que ho sabia: la mort, el foc… però això!… Digui’m, com tornarem?

Redrick no l’escoltava. Allò que deia aquest homenet ara no tenia cap mena d’importància. No és que abans en tingués, d’importància, però abans, malgrat tot, era una persona. Mentre que ara… no res, una clau mestra parlant. Que parli.

- Si ens poguéssim rentar… -Arthur mirava al voltant seu amb preocupació-. Només passar-se una mica d’aigua per la cara.

Redrick li va llançar una mirada distreta, va veure els seus cabells enganxats, com de feltre, el seu rostre tacat de fem sec amb empremtes dels dits, i el seu cos enterament cobert d’una crosta de fem escardada. No sentia res: ni llàstima ni irritació. Una clau mestra parlant. Es va girar. Davant d’ell s’estenia un espai trist com una obra abandonada, cobert de bocins de roques punxegudes, de pols blanca i inundat d’un sol enlluernador, insuportablement blanc, cremant, maliciós, mortal. Ja es veia l’extrem allunyat de la pedrera també d’un blanc brillant, que de lluny semblava perfectament llisa i vertical. L’extrem més proper es distingia per un esllavissament de grans blocs. La baixada fins la pedrera es trobava allà on, entre els bocins, destacava el color vermell de la cabina d’una excavadora. Aquell era l’únic punt de referència. S’havia d’anar directament cap a ell, refiant-se senzillament de la bona sort.

De sobte, Arthur es va aixecar una mica, ficà la mà sota la furgoneta i va treure d’allà una llauna de conserva rovellada.

- Miri, senyor Shuhart -va dir animat-. Segurament el meu pare deu haver deixat això aquí… I n’hi ha més.

Redrick no va contestar. Seria millor que no te’n recordessis, del teu pare, va pensar amb indiferència. Més val que callis. Però de fet, tant se val… Es va aixecar i xiulà de dolor perquè tenia tota la roba arrapada al cos, a la pell cremada, i ara es desenganxava dolorosament, com les gasses assecades d’una ferida. Arthur es va aixecar i també gemegà i xiulà, i mirà Redrick amb un esguard ple de sofriment. Es veia que tenia ganes de queixar-se, però no gosava. Es va limitar a pronunciar amb veu estrangulada:

- No podria prendre’n un altre glop, senyor Shuhart?

Redrick va amagar el flascó a la butxaca i va dir:

- Veus aquesta cosa vermella entre les pedres?

- Sí -va dir Arthur que cobrava alè convulsivament.

- Ves directament cap allà. Au!

Arthur s’estirà gemegant, i en redreçar les espatlles es va tòrcer i doblegar del tot. Després va mirar al seu voltant i demanà:

- Si ens poguéssim rentar una mica… Tot s’ha enganxat.

Redrick esperava en silenci. Arthur li va llançar una mirada desesperada, acotà el cap, va estar a punt de fer un pas però es va aturar.

- La motxilla -va dir-. Ha oblidat la motxilla, senyor Shuhart.

- Endavant! -va ordenar Redrick.

No volia ni explicar res ni mentir. En el fons, seria inútil. Per a què? Avançarà. I Arthur va avançar. Ranquejava, encongit, arrossegant els peus, intentant arrencar-se els fems fermament enganxats a la cara. En aquell moment semblava petit, llastimós, primet com un gatet mullat. Redrick el va seguir. A penes havia sortit de l’ombra, el sol el va cremar i encegar. Es va amagar el rostre sota la mà, penedit de no haver portat ulleres de sol.

A cada pas s’aixecava un petit núvol de pols blanca; es posava sobre les sabates i pudia insuportablement, no, era més aviat Arthur qui pudia, caminar darrere d’ell es feia impossible i Redrick va trigar a comprendre que aquella pesta emanava sobretot d’ell mateix. La pudor li produïa basques, però li resultava estranyament familiar. Aquesta olor envaïa la ciutat durant els dies que el vent del nord bufava pels carrers, portador de fums de la fàbrica. El seu pare feia la mateixa olor quan entrava a casa, enorme, lúgubre, amb els ulls vermells, folls. Aleshores Redrick s’amagava de pressa en un racó allunyat i des d’allà mirava amb terror el seu pare com s’arrencava la bata de treball i la tirava a les mans de la seva mare, es treia les enormes sabates gastades dels seus peus gegants i les llançava sota el penja-robes. Després, només amb mitjons als peus, anava amb pas feixuc a la cambra de bany a dutxar-se. Hi gemegava molt de temps, es pegava cops sonors sobre el cos, feia dringar els bacins, rondinava, i després vociferava d’una manera que se sentia per tota la casa: -Maria! Dorms o què? -Calia esperar que es rentés, que s’assegués a taula on hi havia una ampolla, un plat de sopa espessa i un flascó de ketxup,esperar fins que hagués acabat la sopa i comencés a menjar carn amb cigrons, i només llavors Redrick podia sortir del seu amagatall, enfilar-se damunt dels seus genolls i demanar quin encarregat i quin enginyer havia ofegat avui en l’oli de vitriol…

Tot al voltant era d’un blanc roent i Redrick sentia nàusees per culpa d’aquella xardor seca i cruel, de la fatiga. La pell cremada, amb fissures, dels seus llavis li feia un mal esgarrifós i tenia la impressió que a través d’aquesta boira de calor que envoltava, bullent, el seu cervell, aquella pell demanava a crits descans, aigua i frescor. Els records perduts fins a ser difícils de reconèixer s’apilaven en el seu cervell inflat, es barrejaven els uns amb els altres, s’entrellaçaven amb aquest món blanc, incandescent, que ballava davant dels seus ulls mig aclucats, i tots eren amargs, i tots despertaven una llàstima punyent o l’odi. Redrick intentava intervenir en aquell caos, tractava de treure del seu passat un miratge dolç, una sensació de tendresa o de vivacitat, cridava des del fons de la seva memòria el rostre somrient de Guta, encara nena, desitjada i inaccessible. Aquesta cara apareixia però de seguida s’amagava sota el rovell, es deformava i es transformava en la petita cara de Tití, desagradable, coberta de pèls durs, foscos. S’esforçava per recordar Kiril, aquell home bo, els seus gestos ràpids i segurs, el seu riure, la seva veu que prometia espais i temps inaudits i fabulosos; Kiril apareixia davant d’ell, però la teranyina d’argent s’encenia de seguida al sol; aleshores Kiril desapareixia i en comptes d’ell es fixaven en Redrick els ulls angèlics de Hugh el Ronc, mentre que la seva mà gran i blanca sospesava l’arqueta de porcellana… Unes forces obscures, rebregant la seva consciència, anihilaven immediatament la barrera establerta per la seva voluntat i feien desaparèixer les poques coses bones que la seva memòria encara conservava, i aleshores li semblava que mai no hi havia hagut res de bo, només màscares antipàtiques i lletges.