- Ep! Qui hi ha?

- Huck i Tom Sawyer.

- Molt bé! Veniu amb mi, nois: tothom us està esperant. Apa, acuiteu-vos: endavant, tot dret. Ja l'estiraré jo, el carretó. Oh! i no és tan lleuger com podria ser! Hi heu posat rajoles o metall venturer?

- Metall venturer- digué Tom.

- Ja m'ho pensava: els nois d'aquest poble malden més i fan més el ximple per atrapar seixanta cèntims de ferro vell per vendre'l a la fundició, del que farien per guanyar el doble de moneda en una feina regular. Però aquesta és la naturalesa humana. Cuiteu, cuiteu!

Els minyons desitjaven saber a què venia la pressa.

- Tant se val: ja ho veureu quan siguem amb la vídua Douglas.

Huck digué, amb alguna aprehensió, perquè temps ha que estava acostumat a ésser objecte de falses acusacions:

- Senyor Jones, no hem fet res de mal.

El gal·lès es posà a riure.

- Bé, no ho sé pas, Huck, fill meu: no en sé res, d'això. Que no sóu bons amics, vós i la vídua?

- Sí. Bé, ella, tanmateix, me n'ha estat, de bona amiga.

- Molt bé, doncs. Per què us heu d'esverar?

Aquesta pregunta no trobà sencera resposta, dins el lent esperit de Huck, abans de trobar-se empès, juntament amb Tom, dins la sala de la senyora Douglas. El senyor Jones deixà el carretó vora la porta i els seguí.

L'indret era sumptuosament il·luminat, i tota la gent obiradora del poble s'hi esqueia. Hi eren els Thatchers, els Harpers, els Rogers, la tia Polly, Sid, Mary, el ministre, el director del periòdic, i molts altres; i tots amb la millor roba. La vídua rebé els minyons tan coralment com ningú fos capaç de rebre dues criatures d'aquell posat. Estaven coberts d'argila i de sèu de candela. La tia Polly esdevingué carmesina d'humiliació, i arrufà les celles i mogué el cap envers Tom. Ningú, però, va sofrir tant com els dos minyons. El senyor Jones digué:

- Tom no era a casa, encara: així és que ho deixava córrer; però a ell i a Huck els he ensopegat a la meva porta, i els he portat a cuita corrents.

- Molt ben fet- digué la vídua. -Veniu amb mi, minyons.

Després se'ls emportà a una alcova i digué:

- Ara renteu-vos i vestiu-vos. Aquí hi ha vestits per a dos, complets. Camises, mitges: tot hi és. Són de Huck (no, no em regracieu, Huck): el senyor Jones ha comprat l'un vestit i jo l'altre. Però us vindran bé a tots dos. Poseu-vos-els. Ens esperarem: quan fareu prou goig baixareu.

I sortí.

Capítol XXXV

Huck digué:

- Tom, si trobéssim una corda vindria bé d'escapar-nos: la finestra no és gaire alta.

- Brocs! Per què us voleu escapar?

- Bé, no hi estic avesat, a aquesta mena de gentada: no puc comportar-ho. No hi baixaré pas, allí, Tom.

- Oh! No em vingueu amb romansos! És una cosa de no-res. A mi no m'importa gens ni mica. Ja en tindré esment, de vós.

Sid aparegué.

- Tom- digué: -la tieta us ha estat esperant tota la tarda. Mary us havia deixat el vestit dels diumenges a punt, i tothom s'impacientava per vós. Escolteu: no és greix i argila, això que teniu a la roba?

- Ep, senyor Siddy! Capteniu-vos de vós mateix! A què ve, tota aquesta festassa?

- És una recepció de la vídua, de les que ella sol dar. Aquesta vegada és per al gal·lès i els seus fills, que aquella nit la van treure del mal pas. I escolteu: puc dir-vos una cosa, si voleu saber-ho?

- Bé, què?

- Veureu: el vell Jones es proposa donar una sorpresa a la gent que avui s'ha aplegat aquí. Jo tanmateix he pogut sentir còm en parlava amb la tieta, en secret: però em penso que ara, de secret, ja no n'és gaire. Tothom ho sap, i la vídua es veu que també, pel molt que dóna entenent que no ho sap. Oh! El senyor Jones necessitava que Huck fos aquí: no podia amollar el seu gran secret sense Huck: sabeu?

- Secret de quina cosa, Sid?

- El seguiment dels lladres, fins al tros de la vídua, que va fer Huck. Em penso que el senyor Jones es prometia dar-se una bella estona amb la seva sorpresa, però em jugo qualsevol cosa que se li tornarà aiguapoll.

Sid cloquejà una rialleta amb molt de contentament i satisfacció.

- Sid: sóu vós, qui ho ha dit?

- Oh! Tant se val, qui hagi estat: algú ho ha dit, i amb això n'hi ha prou.

- Sid, no hi ha sinó una persona, en aquest poble, prou roïna per a fer això: i sóu vos. Si us haguéssiu trobat com va trobar-se Huck, us hauríeu esquitllat turó avall, i no n'hauríeu dit un mot a ningú, dels lladres. No podeu fer sinó coses roïnes, i no podeu comportar de veure lloat a ningú per fer-ne de bones. Vet-ho aquí: no regracieu, com diu la vídua.- I Tom malmenà a cop de punys les orelles de Sid, i l'empenyé cap a la porta amb un cert nombre de puntades de peu. -Ara aneu i digueu-ho a la tieta, si goséssiu, i demà ja veurem quína sumanta!

Alguns minuts després els invitats de la vídua eren a la taula, tot sopant, i una dotzena de minyons estaven davant les tauletes laterals de la mateixa cambra, segons l'estil d'aquella terra i d'aquell temps. A l'hora oportuna el senyor Jones féu son petit parlament, en el qual regraciava la vídua per l'honor que els feia, a ell i a sos fills; però digué que hi havia una altra persona, la modèstia de la qual…

I va seguir, i va anar-se estenent. Revelà son secret sobre la participació de Huck en la aventura, amb la més bella faisó dramàtica que sabia; però la sorpresa que motivà era, en gran part, estrafeta, i no pas tan clamorosa i efusiva com hauria estat sota més venturoses circumstàncies. Tanmateix la vídua va fer una ostentació d'espalmament d'allò més bonica; i amuntegà tants de compliments i tanta de gratitud damunt Huckleberry, que ell gairebé oblidà la incomoditat quasi intolerable de son nou vestit per la incomoditat totalment intolerable d'ésser ofert com una rodella a l'esguard i a les lloances de tothom.

La vídua digué que es proposava donar a Huck la seva casa per llar, i fer-lo instruir; i que quan tingués el diner estalviat el faria entrar en els negocis, modestament. L'avinentesa de Tom era arribada. Digué:

- Huck no ho necessita: és ric!

Sols un considerable esforç de la cortesia dels invitats contingué la rialla de justa i escaient satisfacció que es mereixia aquesta gustosa facècia; però el silenci era una mica desmanegat. Tom el va rompre:

- Huck té diners, avui. Potser no us ho creieu, però en té una pila. Oh! No cal que us en rigueu: em penso que us els puc mostrar. Espereu-vos un minut.