Els infants clavaren els ulls en llur bocí de candela, i vigilaren còm anava fonent-se a pleret, implacablement; veieren la mitja polzada de ble que romania, al capdavall, tota sola; veieren la débil flama alçant-se i caient, la prima columna de fum, enfiladissa, aturant-se-li al cim un instant, i després… l'absoluta horror de les tenebres!

Quant de temps hagués trigat Becky a retornar a una lenta consciència de trobar-se plorant en braços de Tom, ni l'un ni l'altre haurien sabut dir-ho. Tot el que sabien era que, després d'una tongada de temps que semblava qui-sap-lo llarga, tots dos es despertaren d'una mortal estupor somnolenta i tornaren a fer-se càrrec de llurs misèries. Tom digué que devia ésser diumenge, aleshores, i potser dilluns. Procurà de fer que Becky parlés, però sos dols eren massa corprenedors: totes les seves esperances eren esvaïdes. Tom digué que llur absència devia haver estat reparada feia temps, i que sens dubte la recerca anava endavant. Cridaria, i potser vindria algú. Ho intentà; però, en la fosca, els ecos sonaven tan paorosament, que no va tornar-hi.

Les hores anaven escolant-se, i la fam turmentà altra vegada els captius. Una part de la mitja coca de Tom romania: se la partiren i la menjaren. Però semblà que tinguessin més fam que no pas abans: el pobre bocí de menja no féu sinó esmolar el desig.

Al cap de poc, Tom digué:

- Sst! No sentiu això?

Tots dos contingueren llur alè i pararen l'orella: se sentia un so com de crit llunyà, desmaiat. Tom va fer-hi resposta immediatament, i, dant a Becky la mà, començà d'anar a les palpentes pel corredor en aquell sentit. Aviat escoltà de bell nou: altra vegada sentiren el so, i aparentment una mica més a prop.

- Són ells!- digué Tom. -Ja vénen! Avanceu, Becky! Estem salvats, ara!

La joia dels presoners fou gairebé atuïdora. Llur acuitament era, però, relatiu; perquè els pous abundaven i havien de guardar-se'n. No trigaren a topar-ne un, i s'hagueren de parar. Podia ésser de tres peus de profunditat; podia ésser de tres cents: no hi havia manera de passar-lo, ça com lla. Tom s'ajagué damunt son pit i arribà tan avall com pogué. Res de fons: havien de romandre allí i esperar fins que els cercadors arribessin. Escoltaren: evidentment els crits de la llunyania anaven fent-se més distants. Al cap d'un moment o dos s'havien esvaït totalment. O dissort descoratjadora! Tom cridà fins a enronquir-se, però no li valgué. Parlà esperançadament a Becky, però va passar un segle d'afanyosa espera sense que tornés a oir-se cap so.

Els infants, a les palpentes, retornaren a la font. El temps, remís, s'arrossegava. Dormiren altre cop, i es desvetllaren, plens de fam i amargor. Tom creia que devia ésser dimarts, aleshores.

En aquell moment una idea el colpí. Hi havia alguns passadissos laterals a llur abast: seria millor d'explorar-ne algun que no pas comportar la càrrega del temps feixuc dins l'ociositat. Es tragué un cordill d'estel de la butxaca, el nuà a un sortint de roca i ell i Becky començaren de caminar, Tom al davant, descabdellant el fil a mesura que avançaven a les palpentes. A la fi de vint graons el corredor acabava en un lloc on calia saltar. Tom s'agenollà i palpà cap avall, i després tan enllà, al voltant del recó, com pogué abastar convenientment amb la mà. Féu un esforç per estendre's una mica més a la dreta; i, en aquell moment, encara no a vint yardes de distància, una mà humana, tenint una candela, aparegué darrera una roca! Tom féu un crit esclatant, i tot seguit la mà fou seguida pel cos al qual pertanyia: el de Joe l'Indi! Tom en fou paralitzat: no podia moure's.

Experimentà una pregona satisfacció, a l'instant següent, en veure que l'espanyol apretava a córrer i es perdia de vista. Tom s'estranyà que Joe no hagués reconegut la seva veu i no hagués comparegut i l'hagués mort, per haver declarat al Tribunal. Però els ecos degueren disfressar-li la veu: sens dubte això era, va raonar ell. L'esglai de Tom havia afeblit tots els seus muscles. Es digué a sí mateix que, si hagués tingut prou força per a tornar a la font, hauria romàs allí, i no hi havia cosa que l'hagués temptat a córrer el perill de trobar de bell nou Joe l'Indi. Tingué compte de no dir a Becky el que havia vist. Digué que només havia cridat «per si reeixia».

Però la fam i la malaurança, al cap de molt de temps, es feren més fortes que les temences. Una altra espera tediosa a la font i un altre són, de força durada, hi feren mudança. Els infants es despertaren, desvetllats per una fam desesperada. Tom cregué que ja devia ésser dimecres o dijous, o potser divendres o dissabte, i que havia estat abandonada la recerca. Es proposà d'explorar un altre passadís: se sentia amb voluntat de confrontar Joe l'Indi i totes les terrors. Però Becky s'havia decandit: s'havia capbussat en una extenuada apatia, i no podia ésser reviscolada. Digué que esperaria on es trobava, i moriria: poc havia de trigar gaire estona. Digué a Tom que partís amb el cordill d'estel, i explorés, si volia, però li pregava que tornés de tant en tant i li parlés; i li féu prometre que, quan vingués l'hora terrible, romandria al seu devora i li agafaria la mà fins que tot fos acabat.

Tom la besà, sentint que un nus li escanyava la gorja, i va fer veure que confiava de trobar els cercadors o una eixida de la cova. Després, amb el cordill d'estel a la mà, anà davallant a les palpentes, a grapes i damunt els genolls, per un dels passadissos, devastat per la fam i emmalaltit per les pronòstigues de les imminents acaballes.

Capítol XXXIII

Vingué la tarda del dimarts, i anà esvaint-se, fins arribar a l'hora baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants perduts no havien estat trobats. Pregàries públiques havien estat ofertes per a ells, i moltes de pregàries privades, on el suplicant posava tot el cor; però tanmateix no venien bones noves de la cova. La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i gairebé tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada, amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia, i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot. El poblet començà son repòs en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut.

Per allí a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frenètica, a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!- Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acoblà i anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres s'atapeïren a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es precipitaren magníficament pel carrer major, braolant visques darrera visques!

El poble s'il·luminà. Ningú no féu retorn a son llit. Era la nit més assenyalada que el llogarret hagués vist en tota sa vida. Durant la primera mitja hora, una processó d'habitants desfilà per la casa del jutge Thatcher, agafà els nois salvats i els besà, esqueixà la mà de la senyora Thatcher, féu per manera de parlar i no pogué, i sortí plorant a dolls.