- Bé, és de primera, Tom. Em penso que és millor que no l'ésser pirata.

- Sí, és millor per alguns cantons, perquè hom està més a prop de casa, i del circ, i totes aquestes coses.

Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avançant. Uns quants passos els portaren a la font, i Tom sentí una esgarrifança en tot el seu cos. Mostrà a Huck el fragment de ble encastat damunt un pilot d'argila, contra la paret, i descrigué còm ell i Becky havien espiat la flama que oscil·lava i moria.

Els minyons començaren de baixar el to fins al murmuri, perquè la quietud i la tenebror del lloc els oprimien l'esperit. Anaren fent via, i al cap de poc encetaren i seguiren l'altre passadís de Tom, fins que arribaren al lloc on calia saltar. Les candeles revelaren el fet que no era realment un precipici, sinó una espadada muntanyola d'argila, d'uns vint o trenta peus d'altura. Tom va zumzejar:

- Ara us mostraré quelcom, Huck.

Aixecà la candela en l'aire i digué:

- Mireu cap al recó, tan lluny com pugueu. No veieu la cosa?… allí, damunt la grossa roca de més enllà, feta amb fum de candela?

- Tom, és una creu.

- Doncs bé: on és, el Número 2? Sota la creu: oi? Allà sota és on vaig veure que Joe l'Indi ficava la seva candela, Huck!

Huck mirà una estona de fit a fit el místic senyal, i digué amb veu sacsejada:

- Tom, sortim d'aquí!

- Còm s'entén! I deixar córrer el tresor!

- Sí, deixeu-lo: la fantasma de Joe l'Indi corre per aquí, sens dubte.

- No, Huck: no hi corre: rodarà per l'indret on va morir, lluny, a l'entrada de la cova, a cinc milles d'aquí.

- No, Tom: no hi serà, allà: voltarà pels encontorns de sos diners. Conec el costum de les fantasmes, i vós també.

Tom començà de témer que Huck tenia raó: s'aplegaren recels en la seva ment. Però al cap de poc se li acudí una idea:

- Ei, Huck: estem perdent el seny: la fantasma de Joe l'Indi no voltarà pas per una banda on hi ha la creu!

El punt estava ben tocat: féu el seu efecte.

- Tom, no hi havia pensat, en això, però és veritat: és una sort, per a nosaltres, aquesta creu. Penso que hem de trescar cap allí i percaçar la caixa.

Tom passà al davant, obrint matussers graons a la muntanyola d'argila en la seva davallada. Huck el seguí. Quatre avingudes sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons n'examinaren tres sense resultat. Trobaren un petit catau en la més pròxima a la base de la roca, amb un jaç de flassades estès en terra, i també un vell elàstic, i un budell on hi havia hagut un embotit de porc, i els ossos ben rosegats de dues o tres òlibes; però no hi havia la caixa dels diners. Els minyons escorcollaren i tornaren a escorcollar l'indret, però endebades. Tom va fer:

- Digué sota la creu. Bé aquest passadís és el més atansat a complir això d'escaure's sota la creu. No pot pas ésser sota la roca mateixa, perquè està sòlidament plantada en terra.

Cercaren a tot arreu una vegada més, i després s'assegueren descoratjats. Huck no podia suggerir cap cosa. Al cap de poca estona, Tom digué:

- Mireu, Huck: aquí hi ha petjades i una mica de sèu de candela vora un costat de la roca, però no als altres costats. A què ve, això? Em jugo qualsevol cosa que els diners són sota la roca. Cavaré l'argila.

- Bon acudit, Tom- digué Huck amb animació.

El veritable Barlow de Tom eixí tot seguit, i encara no havia cavat quatre polzades que topà fusta.

- Ei, Huck: no sentiu això?

Huck començà aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que conduïa sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingué la candela tan lluny, sota la roca, com pogué; però digué que no podia veure la fi de l'espluga. Es proposà d'explorar-ho. Es decantà i davallà: l'estret camí baixava gradualment. Seguí les tortes de son camí, de primer cap a la dreta, després cap a l'esquerra, amb Huck als seus talons. Tom va donar una volta, per una corba de poca durada i exclamà:

- En nom de Déu, Huck! Mireu aquí!

Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable caverneta, amb un barrilet de pólvora buit, un parell d'escopetes en llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos.

- A la fi és nostre!- digué Huck llaurant amb la mà entre les monedes, d'una entelada lluïssor. -Ja som rics, manoi!

- Huck, sempre havia pensat que l'hauríem. És massa bonic per a creure-ho, però l'hem hagut, verament! Escolteu: no badoquegem per aquí; esquitllem-nos cap a fora, Deixeu-me veure si puc alçar la caixa.

Pesava unes cinquanta lliures, Tom podia alçar-la matusserament, però no pas traginar-la com convenia.

- Ja m'ho pensava- digué: -la traginaven com una cosa feixuga, aquell dia, de la casa on surt por: vaig reparar-ho. Crec encertat el meu acudit de venir amb els saquets.

Aviat hi foren, els diners, en el saquet; i els minyons pujaren cap al penyal de la creu.

- Ara anem a cercar les escopetes i les altres coses- digué Huck.

- No, Huck; deixem-ho allí. Justament són les coses que ens caldran quan ens posem a robar. Hem de servar-les allí constantment, i hi tindrem les nostres orgies, allí dins, també. És un indret avinentíssím, per a les orgies.

- Què són orgies?

- No ho sé pas; però els lladres sempre en fan, i és clar que nosaltres també n'haurem de fer. Endavant, Huck: hem estat aquí dins qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta. Menjarem i fumarem en arrivar al bot.

Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de roldó, miraren estratègicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a menjar i a fumar dins el bot.

Quan el sol davallava cap a l'horitzó, mogueren els rems i començaren la ruta. Tom examinava la ribera durant el llarg capvespre, parlotejant vivament amb Huck, i desembarcaren poc després d'haver-se escampat la fosca.

- Ara, Huck,- digué Tom -amagarem els diners a la golfa del cobert de fusta de la vídua, i jo hi pujaré al matí i en traurem el compte i en farem les parts; i després cercarem un indret, per dins el bosc, on estigui segur. Esteu-vos aquí ben quiet, i vigileu la mercaderia, mentre jo, d'una correguda, pispo el carretó de Benny Taylor. No trigaré ni un minut.

Desaparegué; i tot seguit retornà amb el carretó, hi posà els dos saquets, va cobrir-ho amb alguns drapots, i s'engegà, amb el carregament al seu darrera. Els minyons, un cop arribaren a la casa del gal·lès, s'aturaren a reposar. Quan estaven a punt de «tornar-hi», el gal·lès va sortir i va fer-los: