En un interval de lucidesa, Huck inicià feblement el tema de les tavernes; i, finalment, demanà, amb una vaga temença que hagués esdevingut la pitjor desgràcia, si hom havia descobert res a la Taverna de Temperança d'ençà que ell havia caigut malalt.

- Sí- digué la vídua.

Huck pegà un bot en el seu llit, amb els ulls esverats.

- Què! Quína cosa?

- Licors! I la casa ha estat tancada. Ajaieu-vos, minyó. I quín espant m'heu donat!

- Només digueu-me una cosa, només una, si us plau! Ha estat Tom Sawyer, qui ho ha trobat?

La vídua trencà el plor.

- Quietud, quietud, minyó; quietud! Ja us he dit, abans, que no heu de parlar. Esteu molt, molt malalt!

Hom no havia trobat altra cosa que licor: hi hauria hagut qui-sap-lo safaretx si hagués estat l'or. Així, doncs, el tresor era perdut per a sempre, per a sempre. Però per què devia plorar, ella? Era curiós, que plorés!

Aquests pensaments s'obriren pas, obscurament, a través del magí de Huck; i, sota el cansament que li causaren, caigué en el son. La vídua va dir-se:

- Té, ja dorm, pobre infeliç! Trobar-ho Tom Sawyer! Tant de bó que algú pogués trobar-lo a ell! Ah! No en resten gaires, ara, que encara tinguin prou esperança, o prou força, per a continuar cercant!

Capítol XXXII

Tornem ara a la part de Becky i Tom en la forada. Anaren recorrent els ombrívols passadissos amb la resta de l'expedició, visitant les familiars meravelles de la cova; meravelles a les quals hom havia donat, com a motius, noms exageradament precisos, com la Sala de Rebre, La Catedral, El Palau d'Aladí, i així per l'estil. Al cap de poc començà la taleia de jugar a fet, i Tom i Becky s'hi esmerçaren amb zel, fins que l'esforç anà esdevenint enujós. Després davallaren, errívols, per una sinuosa avinguda, tenint les candeles en l'aire i llegint l'entremesclada teranyina de noms, dates, adreces postals i divises, mitjançant les quals les parets de roca semblaven pintades amb frescos… de fum de candela. Seguint endavant, amb la conversa, poc repararen que es trobaven ja en un indret de la cova on no hi havia frescos a les parets. Pintaren llurs noms, amb fum, damunt una pedra rafeguda, i avançaren més. Al cap de poc arribaren a un indret on un rierol, tot escorrent-se damunt un escull i carregat d'un sediment de calç, amb el transcurs d'edats ronsejadores havia anat formant un Niàgara, amb rulls i randes de pedra resplendent i perdurable. Tom estrenyé el cos contra ell per il·luminar-lo i dar-ne la gaubança a Becky. I trobà que amagava una mena d'espadada escala natural, closa entre parets molt estretes; i tot seguit l'ambició de descobrir va apoderar-se d'ell. Becky respongué a la seva iniciativa, i feren un senyal de fum per a llur futur guiatge, i partiren cap a la recerca. Serpejaren per un camí i un altre camí, d'allò més avall de les secretes fondàries de la cova; feren una altra marca, i prengueren una via lateral, a esbrinar novetats per dir-les als que havien romàs a dalt. En un indret trobaren una esbarjosa caverna, del sostre de la qual penjaven una munió d'estalactites resplendents, de la llargada i diàmetre d'un braç humà.

La corregueren tota, astorant-se i admirant, i en acabat la deixaren per pendre un dels nombrosos passadissos que hi anaven a raure. Aquest camí els portà en poc temps a una font encisera, que tenia incrustada a la conca un gebre de cristalls fulgurants. Es trobava en mig d'una caverna, els murs de la qual eren sostinguts per un bell nombre de columnes fantàstiques que havien estat formades per la unió de grans estalactites i estalagmites, resultat del gotejar mai estroncat en les centúries. Sota el sostre, extensos aplecs de ratapinyades s'hi havien atapeït, a milers en cada esbart. Els llums molestaven les bestioles, i davallaren a colles, a cents, xisclant i precipitant-se furiosament a les candeles. Tom sabia llur estil, i el perill d'aquesta mena de conducta; agafà la mà de Becky i la precipità dins el primer corredor que va oferir-se-li. I que no fou pas massa d'hora, perquè una rata pennada apagà el llum de Becky amb la seva ala mentre ella sortia de la caverna. Les ratapinyades percaçaren els minyons fins a bella distància; però els fugitius es capbussaven en cada nou passadís que se'ls oferia, i a la fi es lliberaren de aquells éssers perillosos. Tom va trobar un llac subterrani, al cap de poc, que estenia la seva fosca superfície qui-sap-lo lluny, fins que la seva forma desapareixia en les tenebres. Volia explorar-ne els marges, però conclogué que seria millor de seure i reposar una estona, abans. Aleshores, per primera vegada, la quietud profunda de l'indret posà una mà apegalosa damunt els esperits dels nois. Becky digué:

- Bé, no m'hi havia fixat, però em sembla que fa molt de temps que no he sentit ningú dels altres.

- Penseu, Becky, que estem molt més avall que no pas ells; i no sé a quina distància en sentit nord o sud, o est, o el que sigui. No podríem pas sentir-los, d'aquí estant.

Becky començà de tornar-se aprehensiva.

- Em plauria saber quant de temps hem estat aquí baix, Tom. Val més que reculem.

- Sí, em sembla que és millor; potser val més.

- Podreu trobar el camí, Tom? Tot això és un embolic ben retort.

- Em penso que podria trobar-lo, però hi ha les ratapinyades. Si ens apaguessin totes dues candeles ens trobaríem en un paorós trencacoll. Val més que provem un altre camí, per no haver de passar per aquella banda.

- Bé, però espero que no ens perdrem. Fóra tan terrible!- I l'infant s'estremí només de pensar en aquelles esgarrifoses possibilitats.

Començaren de passar un corredor, i l'atravessaren en silenci per molt de temps, mirant a cada nou forat, per veure si trobaven quelcom de familiar en el seu aspecte; però tots els eren estranys. Cada vegada que Tom feia un escorcoll, Becky sotjava la seva cara en espera d'un senyal encoratjador, i ell deia alegrement:

- Oh! Molt be! No és aquest, però hi arribarem una mica més enllà!

Però es sentia menys i menys esperançat a cada fallida, i aviat començà de trencar per avingudes divergents, al més foll atzar, amb l'esperança desesperada de trobar la que calia. Encara deia que allò anava «molt bé»; però hi havia tanta de paor feixuga en el seu cor, que les paraules havien perdut llur dring, i sonaven com si hagués dit:

- Tot està perdut!

Becky es repenjava al seu costat, en una angoixa d'espaordiment, i feia tots els possibles per contenir-se les llàgrimes; però elles brollaren. A la fi digué:

- O Tom! Tant se val, les ratapinyades! Tornem per aquell camí! Sembla que cada vegada anem pitjor i més enfora.

Tom s'aturà.

- Escolteu!- digué.

Pregon silenci: silenci tan entranyable, que fins i tot llurs alens es destacaven en la quietud. Tom cridà. El crit anà resonant pels corredors buits, i finà en llunyania, en un so desmaiat que semblava un petit acompassament de rialla burleta.