Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava, perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alterós que cercaven, i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.

Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia d'enraonar, fos com fos. Així és que digué, en un murmuri:

- Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aquí?

Huckleberry zumzejà:

- Em plauria de saber-ho. És una cosa que corprèn: oi?

- Ja ho crec!

Després hi hagué una considerable pausa, durant la qual els minyons examinaren interiorment la matèria. Després Tom murmurà:

- Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?

- És clar que sí. Si més no, el seu esperit.

Tom, després d'una pausa:

- Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Però no he obrat altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.

- Un cos mort d'aquests, mai pot ésser massa exigent sobre la manera com un hom en parli, Tom.

Això creà un descoratjament, i la conversa finà de bell nou. Aviat Tom agafà el braç de son camarada i digué:

- Sst!

- Què hi ha, Tom?- I s'arrambaren amb els cors palpitants.

- Sst! Altra vegada! No ho sentiu?

- Jo…

- Veieu? Ara ho heu sentit.

- Déu meu, Tom! Ja són aquí, ben segur. Què farem?

- Poc ho sé. Creieu que ens llucaran?

- O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no haver vingut.

- Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal. Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.

- Hi faré el que sàpiga, Tom; però, Déu meu!, tot jo sóc una esgarrifança!

- Escolteu!

Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem més distant del cementiri.

- Vegeu! Mireu allí!- murmurà Tom. -Què és allò?

- Foc del dimoni! O Tom! Això glaça.

Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb innombrables antiqüeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzejà amb un calfred:

- Son els dimonis, ben segur. En vénen tres! En nom de Déu, Tom, estem perduts! Podeu pregar?

- Faré per manera, però no tingueu por. No ens faran cap mal.

«Em fico dins el llit per fer-hi un son seguit…»

- Sst!

- Què passa, Huck?

- Són homes! Un n'és, sinó els altres. Un d'ells fa la veu de Muff Potter.

- Ca!… Voleu dir?

- Faig juguesca de conèixer-la bé. No us remeneu ni us bellugueu. No és prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum, ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.

- Molt bé: estaré ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar. Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat. Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.

- Oi! Aquest mestís assassí! M'estimaria més que fossin dimonis, cent vegades! Per què deuen rondar?

Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perquè els tres homes havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de l'amagatall dels dos minyons.

- Aquí és- digué la tercera veu. I son posseïdor alçà la llanterna, que mostrà la faç del jove doctor Robinson.

Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.

- De pressa, mestres!- Digué en veu baixa.- La lluna podria eixir de cop i volta!

Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora. Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda. Potter es tragué un ganivetàs de molles i tallà el cap de la corda que penjava, i digué:

- Ara la cosa damnada està a punt, serra-ossos, i, o bé ens doneu cinc monedes més, o aquí roman.

- Això és parlar!- digué Joe l'Indi.

- Ei! Què vol dir, això?- féu el doctor. -Heu demanat la paga per endavant, i us l'he donada.

- Sí, i heu fet quelcom més que això- digué Joe l'Indi, atansant-se al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys, de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i vau dir que no hi havia anat per cap bé; i quan vaig fer saber que me la pagaríeu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em tancà a la presò per rodamón. Us penseu que me n'he oblidat? Per alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu més remei que pagar: sabeu?

Amenaçava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El doctor donà un cop sobtat, i estengué el mal home per terra. Potter deixà caure el ganivet i exclamà:

- Ei! No toqueu el meu lleopard!- I a l'instant següent s'havia agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb màxima embranzida, afollant l'herba i esquinçant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi saltà a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabassà el coltell de Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor pogué romandre desempallegat d'una estrebada, agafà la feixuga fusta del capçal de la tomba de Williams, i amb ella atuí Potter en terra; i, al mateix moment, el mestís veié arribada la seva i enfonsà el ganivet fins el mànec en el pit del jove. Ell giravoltà i caigué en part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt els núvols esborraren el paorós espectacle, i els dos minyons, esparverats, fugiren a més córrer dins la fosca.