- Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor! Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor!

La sorra començà de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegué per un segon, i en acabat es precipità a dins, a correcuita.

- No ho diu! Així, doncs, ha estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me n'havia temut.

Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i anà i féu una pacient recerca. Però no pogué trobar-la. Tornà a sa cambreta del tresor, i la posà curosament així cóm estava quan va llançar la bala. En acabat prengué una altra bala i la llançà de la mateixa manera, tot dient:

- Germana, vés a trobar la teva germana!

Sotjà on queia, i anà cap allí i mirà. Però devia haver anat més ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més. L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de l'altra.

Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot desmaiat sota les verdes naus de la boscúria. Tom s'arrabassà gec i pantalons, convertí un elàstic en cinyell, furgà dins unes brosses, més enllà del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadejà cap enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'aturà sota un gran om, bufà la trompeta en resposta, i després començà a anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ací d'allà. Digué cautelosament a una companyia imaginària:

- Braó, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.

Aleshores aparegué Joe Harper, tan aèriament vestit i acuradament armat com el mateix Tom. Tom cridà:

- Ei! Quí ve al bosc de Sherwood sense el meu permís?

- Guiu de Guisborne no necessita el permís de cap home nat! Quí ets tu que… que…

- Goses tenir-me aquest llenguatge- digué Tom apuntant, perquè parlaven segons el llibre, de memòria.

- Quí ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?

- Jo, tanmateix! Só Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no trigarà a saber.

- Així, ets talment el famós bandejat? Ben joiosament et disputaré els passos del bosc joliu. Para esment!

Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i començaren un greu, acuradíssim combat, «dos amunt i dos avall». Tom digué, al cap d'una estoneta:

- Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi més delit!

Així, doncs, lluitaren «amb delit», tots suats i panteixant de la tasca. Tom cridà ben aviat:

- Caieu! Caieu! Per què no caieu?

- No vull! Perquè no caieu vós? Sóu el que ho ha fet pitjor.

- Bé, això no hi vol dir res. No puc caure. Poc és així, com van les coses en el llibre. El llibre diu: «Aleshores amb un cop travessador occí el pobre Guiu de Guisborne!» Heu de donar un tomb al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.

Era impossible de trobar taps a les autoritats així és que Joe donà el tomb, rebé la patacada i caigué.

- Ara- digué Joe, alçant-se -deixeu que us mati jo. És ben enraonat.

- No, no puc: no és en el llibre

- Bé, això és una roïnesa endiastrada. Vet-ho aquí.

- Bé, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o bé jo seré el Xerif de Nottingham, i vós sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.

Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrossegà tristament, li posà l'arc a les febles mans, i Tom digué:

- Allà on caurà aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota el bosc que treu ufana.

En acabat disparà la seva sageta, i caigué, i hauria hagut de morir; però es posà damunt una ortiga, i saltà amb massa embranzida perquè fos un cos mort.

Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot lamentant que no hi hagués bandejats avui en dia, i demanant-se quína cosa podia mostrar d'haver fet, la civilització moderna, per a compensar llur pèrdua. Van dir que s'haurien estimat més ésser bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels Estats Units per sempre més.

Capítol IX

Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit com de costum. Digueren les pregàries, i Sid aviat hagué trencat el son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impaciència. Quan li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire, dins l'ombra. Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores començà el xerric enujós d'un grill que cap inventiva humana hauria pogut localitzar. Després vingué el so acompassat i espectral d'un corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més vague d'una distància més remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós. Una finestra veïna que s'obria el trasbalsà. Un crit de: -Ala, brètol!- i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada de la golfa a quatre grapes. Miolà amb precaució una o dues vegades, tot fent via. Després saltà a la teulada del cobert, i d'allà a terra. Veu's allí Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora calcigaven l'alt herbam del cementiri.

Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap endins, però mai no romania test. Herbei i herbotes envaïen tot el cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una làpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no trobant-ne cap. Allò de «Consagrat a la memòria de…» i així per l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, però hom ja no hauria pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagués hagut més llum.