Redrick va girar el cap i va veure en la verdor al costat del pavelló amb teulada blanca, unes espatlles morenes i nues, una boca d’un vermell viu, una mà que li feia senyals. Ell va inclinar el cap en direcció de Liró i, aixafant els rosers, es va dirigir cap al pavelló, caminant sobre la tendra herba verda.

Un enorme matalàs vermell estava estès sobre la gespa; sobre el matalàs, amb un got a la mà, regnava Dina Barbridge amb un bikini quasi invisible; al costat d’ella hi havia un llibre amb coberta de colors, i molt a prop, a l’ombra d’un matoll, hi havia una petita galleda brillant amb glaçons, d’on sortia el fi i llarg coll d’una ampolla.

- Hola, Pèl-roig! -va dir Dina Barbridge tot aixecant la copa-. On és el pare? Ha ficat els peus a la galleda, una altra vegada?

Redrick s’hi va acostar, les mans amb la cartera creuades a l’esquena i la va mirar de dalt a baix. No se sabia qui, a la Zona, havia cedit a les demandes de Barbridge i li havia donat uns fills fantàstics. Dina semblava estar feta de setí, ben plantada, sense defecte: cent-cinquanta lliures de carn saborosa de vint anys, uns ulls de maragda, il·luminats per dintre, una gran boca humida, unes dents blanques i rectes, cabells com plomes de corb, brillants al sol i deixats anar negligentment sobre l’espatlla; el sol es passejava pel seu damunt, vessant-se des de les espatlles fins al ventre i els malucs, i dibuixant ombres entre els seus pits gairebé nus. Redrick, davant d’ella, la contemplava obertament, mentre que ella el mirava des d’abaix, somrient irònicament. Després va apropar el got cap als seus llavis i va beure uns glops.

- En vols? -va preguntar, llepant-se els llavis. Després d’haver esperat exactament l’estona que calia perquè ell entengués el doble sentit, li va oferir el seu got.

Ell va girar el cap, buscant amb els ulls una gandula; la va descobrir a l’ombra i s’hi va asseure, estirant les cames.

- Barbridge és a l’hospital -va dir-. Li tallaran les cames.

Sempre somrient, ella el mirava amb un ull, l’altre estava amagat sota la massa espessa dels cabells. Només que ara el somriure es va tornar immòbil: un rictus de sucre sobre la seva cara morena. Després va sacsejar maquinalment el got com si estigués escoltant el dring dels glaçons, i va preguntar:

- Les dues cames?

- Sí. Potser fins als genolls, potser fins més amunt.

Ella deixà el got i apartà els cabells del rostre. Ja no somreia.

- Llàstima -va proferir-. Aleshores, tu…

Precisament a ella, a Dina Barbridge, li podia explicar amb tots els detalls com havia passat tot. Potser li podia explicar fins i tot com havia tornat cap al cotxe, el puny de ferro a mà, i com Barbridge havia pregat, no per a ell, sino per a ella i Arti, els seus fills, i com li havia promès la Bola d’or. Però no en va explicar res. Ficà la mà a la butxaca interior sense dir un mot, va treure un feix de bitllets i el tirà sobre el matalàs vermell, al costat de les llargues cames nues de Dina. Els bitllets es van escampar en forma de ventall d’arc iris. Dina n’agafà uns quants amb un gest distret i es va posar a examinar-los, com si els veiés per primera vegada, però no s’hi interessava pas gaire.

- Així que això és el darrer sou -va pronunciar.

Redrick es va inclinar sobre la gandula i allargà la mà cap a la petita galleda, en va treure l’ampolla i mirà l’etiqueta. L’aigua lliscava sobre el vidre fosc i Redrick va allunyar l’ampolla perquè les gotes no li caiguessin sobre els pantalons. No li agradava el whisky car, però de moment en prendria un traguet, encara que fos d’aquell. Ja obria la boca per beure directament a galet, quan el van aturar uns sons inintel·ligibles de protesta darrere la seva esquena. Es va girar i va veure Liró amb un gran got ple d’un còctel transparent, en les mans esteses, com travessava la gespa a tota marxa, desplaçant dolorosament les cames tortes. L’esforç feia que la suor li baixés pel rostre negre i carmesí, els ulls injectats de sang li sortien de les òrbites i, en veure que Redrick el mirava, li allargà el got amb un gest desesperat, tornà a bramar o a gemegar, obrint de bat a bat la seva boca sense dents i impotent.

- Sí, sí, espero -li va dir Redrick i tornà a desar l’ampolla entre els glaçons.

Liró, per fi, va arribar carranquejant fins a Redrick, li allargà el got i amb un gest on es percebia una desimboltura tímida, li va fer uns copets a l’esquena, amb la seva mà que semblava una pinça.

- Gràcies, Dixon -va dir Redrick, seriós-. Això és exactament tot el que necessitava. Tu, com sempre, ets perfecte, Dixon.

Mentre que Liró, perplex i encantat, sacsejava el cap i es colpejava convulsivament els malucs amb la mà sana, Redrick va aixecar solemnement el got, en buidà la meitat d’un glop i li va fer un senyal amb el cap. Després va mirar Dina.

- En vols? -li va preguntar, ensenyant-li el got.

Ella no va contestar. Plegava un bitllet per la meitat, i un altre, i un altre.

- No pateixis -va dir-. No morireu. El teu pare té…

Ella el va tallar.

- Així que tu l’has dut a coll -va dir. No ho preguntava, ho afirmava-. Tu, pobre idiota, l’has arrossegat sobre l’esquena, aquell porc, tu, mocós, has deixat perdre una ocasió així…

Ell la mirava, oblidant-se del seu got. Ella es va aixecar, s’apropà a ell, caminant sobre els bitllets escampats, i aturant-se davant d’ell, amb els punys premuts contra els malucs llisos, aillant-lo de la resta del món amb el seu cos sumptuós que feia olor de perfum i de suor dolça.

- D’aquesta manera us fa anar de bòlit, a tots vosaltres, burros… Així us trepitja… No pateixis, amb crosses i tot us trepitjarà i us farà anar de cul, ell us ensenyarà l’amor fraternal i la caritat! -Ara estava quasi cridant-. T’ha promès la Bola d’or, oi? El mapa, els paranys, oi? Estúpid! Pobre imbècil! Et veig a la cara que t’ho ha promès… Ah, sí, ja te’l donarà, el mapa! Senyor, tingues pietat de l’ànima estúpida de Redrick Shuhart, d’aquest pèl-roig imbècil…

Aleshores Redrick es va aixecar lentament i li clavà una bufetada amb tota la força. Ella va callar de seguida, es deixà caure sobre l’herba com si li haguessin tallat les cames i va amagar el rostre entre les mans.

- Idiota… pèl-roig… -va proferir inintel·ligiblement-. Com has pogut perdre aquesta ocasió… una ocasió així…

Tot mirant-la de dalt a baix, Redrick va acabar-se el còctel i, sense girar-se, tornà el got a Liró. No hi havia res més a dir. Déu n’hi do els fills per als qui resava Voltor Barbridge a la Zona. Uns fills que estimen i respecten!

Va sortir al carrer, agafà un taxi i demanà que el conduís al “Bortx”. Calia acabar tots els seus assumptes, tenia una son mortal, tot era borrós davant dels seus ulls. Malgrat els seus esforços es va adormir, aixafant la cartera amb tot el cos, i no es va despertar fins que el xofer el va sacsejar per l’espatlla.

- Hi hem arribat, senyor…

- Però on som? -va articular, mirant al seu voltant, amb els ulls encara enterbolits per la son-. T’he dit que em portessis al banc…

- De cap manera, senyor -va somriure el xofer amb tota la boca-. M’ha demanat al “Bortx”. Aquí teniu, “Bortx”.

- Bé -va dir Redrick-. Dec haver somiat alguna cosa…

Pagà i sortí, amb dificultat, movent les cames inflades. L’asfalt estava escalfat pel sol, la calor havia augmentat. Redrick va sentir que estava tot amarat de suor, tenia mal gust a la boca, els ulls li cremaven. Abans d’entrar, va passejar la mirada pel voltant. Com sempre a aquesta hora, el carrer estava buit davant del “Bortx”. Els establiments de l’altra banda del carrer encara no havien obert, i fins i tot el mateix “Bortx” estava tancat, però Ernest ocupava ja el seu lloc: fregava els gots, llançant mirades de mala bava a tres xicots desconeguts que bevien cervesa en una taula del racó. Les altres taules estaven encara cobertes per les cadires de cap per avall. Un negre desconegut vestit amb jaqueta blanca escombrava el terra; un altre negre s’entretenia amb una caixa de cervesa darrere d’Ernest. Redrick es va apropar al taulell, deixà la cartera al damunt i saludà. Ernest va contestar rondinant alguna cosa poc agradable.