- Puc ajudar-lo, senyor?

- No -va aconseguir articular Redrick mentre s’aclaria la veu-. Fa xafogor…

- Vol que l’acompanyi?

Redrick es va inclinar i agafà la cartera.

- Ja està -va dir-. Tot va bé, amic. Gràcies.

Ràpidament es va dirigir cap a l’entrada, pujà els graons i entrà en el vestíbul. Hi feia fresca, ombra, i cada so retornava. Li hauria agradat asseure’s en una d’aquestes enormes butaques de cuir, recuperar-se, tornar a agafar l’alè, però ja feia tard. Únicament es va permetre fumar la cigarreta fins al final, observant la gent amb els ulls mig aclucats. Ossut ja hi era; amb aspecte irritat fullejava les revistes del quiosc. Redrick va tirar la burilla en un cendrer de peu i va entrar a l’ascensor.

Juntament amb ell hi van entrar un home gros amb la respiració asmàtica, una senyora fortament perfumada acompanyada d’un nen amb aspecte lúgubre que mastegava Xocolata i una enorme vella amb el mentó mal afaitat. Redrick va quedar com una sardina en un racó. Va tancar els ulls per no veure el nen -pel seu mentó corria saliva plena de xocolata, però la seva carona era fresca, neta, sense un sol pèl -per no veure la seva mare, el pit prim de la qual era adornat per un collar de grans fragments negres muntats en plata, per no veure el blanc dels ulls clavats de l’home gras, ni les berrugues sobre la fisonomia inflada de la vella. El gras va intentar encendre una cigarreta, però la vella el sotjava i el continuà sotjant fins al quart pis on va sortir, feixuga; el gras va encendre una cigarreta de seguida, amb l’aire d’haver sabut protegir les seves llibertats ciutadanes; ràpidament es va posar a tossir i estossegar, xiulant i ronquejant, treient els llavis com un camell i donant empentes a Redrick en els costats amb el seu colze separat…

Redrick va baixar al setè pis i avançà sobre la catifa al llarg del corredor il·luminat per la claror suau dels llums amagats. Allà se sentia l’olor del tabac car, de perfums francesos, del brillant cuir natural de les carteres farcides fins a rebentar, de senyoretes cares de cinc-centes la nit, els porta-cigarretes d’or massís, de tota aquesta barator, de tota aquesta floridura abominable que havia crescut sobre la Zona, que vivia de la Zona, que se n’aprofitava de valent i s’engreixava a costa de la Zona, a qui tant se li’n donava de tot, especialment d’allò que passaria després que ell s’hagués fotut el tiberi i agafat una mona i després que tot el que hi havia hagut a la Zona es traslladés fora i s’escampés pel món. Sense trucar a la porta, Redrick va entrar a la cambra set-cents setanta-quatre.

Ronc, assegut a la taula al costat de la finestra, manipulava el seu cigar. Encara portava pijama, però els seus escassos cabells estaven mullats i pentinats amb la ratlla feta amb molta cura, i el seu rostre malaltís, inflat, estava ben afaitat.

- Ah! -va declarar, sense aixecar els ulls-. L’exactitud és la cortesia dels reis. Bon dia, amic meu!

Va acabar de tallar l’extrem del seu cigar, l’agafà amb les dues mans, l’apropà al seu bigoti i va passejar-hi el nas d’un extrem a l’altre.

- On és, doncs, el nostre bo, vell Barbridge? -va preguntar i aixecà els ulls. Eren uns ulls transparents, blau cel, angelicals.

Redrick va posar la seva cartera sobre el sofà, es va asseure i va treure les seves cigarretes.

- Barbridge no vindrà -va dir.

- El bon vell Barbridge -va proferir Ronc. Va agafar el cigar i l’apropà amb prudència a la seva boca-. Els nervis del vell Barbridge fan figa.

Els seus ulls blaus i nets no deixaven de mirar Redrick sense parpellejar. No parpellejaven mai. La porta es va entreobrir i Ossut s’introduí a la cambra.

- Qui era l’home amb qui ha estat parlant? -va preguntar directament des del llindar.

- Bon dia -va dir Redrick.

Ossut es va ficar les mans a les butxaques, es va apropar, fent grans passes amb els seus peus gegants i girats cap a l’interior. Es va aturar davant Redrick.

- Ja li hem dit cent vegades -va dir en un to de retret-. Cap mena de contactes abans de la cita. I vostè, què fa?

- El saludo -va dir Redrick-. I vostè?

Ronc es va posar a riure, mentre que Ossut va dir amb irritació.

- Bon dia, bon dia… -Va deixar de fixar la mirada plena de retret sobre Redrick i es va deixar caure al costat d’ell sobre el sofà-. Està prohibit, està prohibit. Ho entén? Prohibit!

- Aleshores fixeu les cites allà on no conegui ningú -va contestar Redrick.

- El noi té raó -va esmentar Ronc-. És culpa nostra… Bé, qui era, doncs?

- Richard Nunan -va dir Redrick-. Representa algunes empreses que subministren l’equipament per a l’institut. Viu aquí, a l’hotel.

- Ja veus, que senzill -va dir Ronc a Ossut. Agafà de la taula un encenedor enorme en forma d’estàtua de la Llibertat, l’examinà amb cara de dubtes i el tornà al seu lloc.

- On és Barbridge? -va preguntar Ossut, ara molt amistós.

- Barbridge està fotut -va contestar Redrick.

Tots dos es van mirar ràpidament.

- Que la seva ànima descansi en pau -va dir Ronc, tens-. O potser l’han detingut?

Durant un temps Redrick no contestà; acabà la cigarreta amb xuclades lentes. Després tirà la burilla a terra dient:

- No pateixin, tot està net. És a l’hospital.

- A això li diu “net”? -va dir Ossut, nerviós. Va saltar i es va dirigir cap a la finestra-. A quin hospital és?

- No pateixin -va repetir Redrick-. És a l’hospital que cal. Parlem de negocis, tinc son.

- Quin hospital exactament? -va preguntar Ossut, irritat.

- Ja li he dit -va replicar Redrick. Agafà la seva cartera-. Ens ocuparem dels negocis avui o no?

- Sí, sí, amic -va dir Ronc alegrement.

Va saltar a terra amb una lleugeresa sorprenent de la seva part, apropà a Redrick la taula baixa, va tirar amb un gest la pila de revistes sobre l’alfombra i es va asseure davant, les seves mans rosades recolzades en els genolls.

- Ensenyi-ho -va dir.

Redrick va obrir la cartera, en va treure la llista dels preus i la deixà sobre la tauleta davant de Ronc. Ronc va llançar-hi un cop d’ull i amb l’ungla apartà la llista. Ossut, posant-se darrere d’ells, va fixar els ulls a la llista, per sobre de la seva esquena.

- És el compte -va dir Redrick.

- Ja ho veig -va contestar Ronc-. Ensenyi-m’ho, doncs.

- Primer els diners -va dir Redrick.

- Què és aquest “anell”? -preguntà Ossut amb desconfiança, assenyalant amb el dit sobre la llista per damunt de l’espatlla de Ronc.

Redrick no deia res. Tenia la cartera oberta sobre els genolls i no treia la seva mirada dels petits ulls blaus angèlics. Ronc va acabar somrient.

- Per què l’estimo tant, amic meu? -va amanyagar-lo-. I la gent diu que l’amor a primera vista no existeix! -Deixà anar un sospir teatral-. Phil, vell amic, com és diu això aquí? Dóna-li la pasta, deixa anar els calés i a mi acosta’m els mistos! Ja veus… -va picar la punta del cigar, que encara sostenia entre dos dits.

Phil l’Ossut va murmurar alguna cosa, li va llançar la capsa de llumins i se n’anà a la cambra veïna a través de la porta amb la cortina correguda. Es va sentir com parlava amb algú, amb to irritat i inintel·ligible, alguna cosa sobre comprar a ulls clucs, mentre que Ronc, havent-se, per fi, encès el cigar no deixava d’escrutar Redrick, amb un somriure fixat sobre els seus llavis prims i pàl·lids, amb l’aire de rumiar alguna cosa; Redrick, amb el mentó posat sobre la cartera, el mirava també a la cara i intentava no parpellejar, malgrat que les parpelles li cremaven com foc i que li sorgien llàgrimes dels ulls. Després, Ossut va tornar, llançà sobre la taula dos feixos de bitllets subjectats amb braçalets i, respirant a fons, va seure al costat de Redrick. Redrick va allargar mandrosament la mà cap als bitllets, però Ronc el va aturar amb un gest, arrencà els braçalets i se’ls va ficar a la butxaca del pijama.

- Per favor -va dir.