Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder com aquell.

- Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?- va dir algú.

- No me'n podia estar… no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.- I altra vegada rompé a sanglotar.

Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor.

Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol observava:

- Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.

El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al desdejuni, digué Sid:

- Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo despert la meitat del temps.

Tom s'esblaimà i acalà els ulls.

- És un mal senyal- digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us passa pel magí, Tom?

- Res. Res que jo sàpiga.- Però la mà del minyó es sacsejà en tanta de manera que volcà el seu cafè.

- I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit?

Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho, tot dient:

- Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès.

Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant. Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit. Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze, escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la consciència de Tom.

Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom. La gent del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així, doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el Tribunal, ara com ara.

Capítol XII

Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de baseballque ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa, perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà. Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, amb l'infern al seu darrera.Però mai no sospità que ella no fos un àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front dels veïns emmalaltits.