Tom no trigà gaire estona a topar el jovenívol pària del llogarret, Huckleberry Finn, fill de l'embriac del poble. Huckleberry era coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perquè estava en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent… i perquè tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'ésser com ell. Tom era com la resta dels nois respectables, pel que feia a envejar a Huckleberry sa joiosa condició de bandejat; i tenia ordes terminants de no jugar-hi: així és que hi jugava cada vegada que n'hi venia a tomb l'avinentesa. Huckleberry anava sempre abillat amb robes sobreres d'homes de tota alçada, les quals es trobaven en perpètua floridera i plenes de voleiadissos parracs. Son capell era una vasta ruïna amb una ampla mitja-lluna escapçada de les seves ales; sa casaca, quan en duia, gairebé li arribava als talons, i tenia els botons del darrera molt més avall de l'esquena; només un elàstic li sostenia els pantalons; el seient de sos pantalons s'abombava qui-sap-lo avall i no contenia res; la part baixa i serrellosa dels pantalons s'arrossegava pel fang quan no era arremangada. Huckleberry anava i venia al seu grat. Dormia als llindars de les portes quan feia bon temps, i en bótes buides quan plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconèixer ningú per senyor, ni obeir a ningú: podia anar a pescar o a nedar, quan i on li plagués, i romandre-hi tanta d'estona com li fos escaient. Ningú li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a l'hora que li semblés bé; era sempre el primer noi que anava amb els peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia renegar prodigiosament. En una paraula, aquell noi tenia tot allò que dóna preu a la vida. Així pensava tot minyó atuït, empantanegat i respectable de Sant Petersburg. Tom saludà el romàntic bandejat:

- Hola, Huckleberry!

- Hola, noi! I mireu que us en sembla.

- Què és això que porteu?

- Un gat mort.

- Deixeu-me'l veure, Huck. Manoi! Està d'allò més enravenat. On l'heu pogut haver?

- L'he comprat a un noi.

- Què n'heu donat?

- N'he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a l'escorxador.

- On heu pescat el bitllet blau?

- El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet d'empènyer cèrcols.

- Escolteu… per què serveixen el gats morts, Huck?

- Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.

- Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.

- I ca! M'hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?

- Ves, aigua d'esca.

- Aigua d'esca! No en daria una fulla de bruc, de l'aigua d'esca.

- No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?

- No, jo no. Però Bob Tanner sí.

- Qui us ho ha dit?

- Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker, i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben ho digué a un negre, i el negre m'ho digué a mí. Ja ho veieu!

- Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.

- Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua de pluja.

- De dia?

- Oi.

- Amb la cara cap al socot?

- Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.

- Digué alguna cosa?

- No ho crec, no ho sé.

- Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d'esca d'una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit. Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb aigua d'esca; i al punt de la mitja nit us aculeu contra el socot i hi apreteu la mà i dieu:

«Gra d'ordi, gra d'ordi, segó de menja indiana, aigua d'esca, aigua d'esca, empassa't aquestes berrugues!»

i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i després giravolteu tres vegades a l'entorn del socot, i us en aneu a casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l'encís se'n va a cân Pistraus.

- Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va fer-ho Bob Tanner.

- És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si sabés com haver-se-les amb l'aigua d'esca. M'he tret milers de berrugues de les mans d'aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.

- Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.

- Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?

- Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitja nit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang anirà xuclant i xuclant, fent per manera d'haver el tros que manca, i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a escapolir-se.

- Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te'n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?

- Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.

- Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?

- No, però la vella Hopkins m'ho digué.

- Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és bruixa.

- Diuen! O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i es va petar el braç.