Li vaig tustar l’esquena, em vaig ficar a la meva cabina i m’hi vaig tancar. Quins nervis més fotuts. Allà veia visions, aquí també estic veient visions… Al dimoni amb tot plegat! Avui agafaré una turca de cal déu. Deixar pelat en Richard, això sí que seria collonut! El fill de puta en sap, de jugar… No el pots agafar amb cap carta. Ja havia intentat enganyar-lo, havia senyalat amb una creu les meves cartes sota la taula, però res de res.

- Kiril! -vaig cridar-. Vindràs al Bortx?

- No al Bortx, sinó al Borstx, quantes vegades t’ho haig de repetir…

- Para el carro! Està escrit Bortx. No em vinguis amb les teves punyetes. Vindràs o no? Si poguéssim deixar pelat en Richard…

- No ho sé, Red. Tu, ànima senzilla, no pots entendre quina cosa hem portat…

- I tu, tu ho entens?

- De fet, jo no ho entenc tampoc. És veritat. Però, primer, ara comprenc per a què serveixen aquests “xuclats”, i, segon, si puc fer córrer una petita idea meva… Escriuré un article i te’l dedicaré personalment a tu: a Redrick Shuhart, noble stalker,amb tota la meva veneració i el meu agraïment.

- I llavors em fotran a la garjola per dos anys -vaig dir.

- Sí, però serà per amor a la ciència. I la cosa, l’anomenaré “vas de Shuhart”. Sona bé, oi?

Mentre estavem fent petar la xerrada, em vaig vestir. Em vaig posar el flascó buit a la butxaca, vaig comptar els quartos i me’n vaig anar.

- Adéu, ànima complicada…

No va contestar. L’aigua feia massa soroll.

En sortir al corredor vaig veure el senyor Tender en persona, tot vermell i inflat com un gall dindi. Al seu voltant hi havia una gentada: empleats de l’institut, periodistes i fins i tot dos sergents (tot just acabaven de dinar, encara s’estaven escurant les dents). Tender s’enrotllava:

- La tècnica utilitzada per nosaltres dóna pràcticament un cent per cent de garantia d’èxit i de seguretat…

Quan em va veure es va ensopir una mica: em somreia, em feia senyals amb la mà. Apa, em vaig dir, ha arribat l’hora d’escampar la boira. M’hi vaig llançar, però massa tard. Darrere meu algú estava corrent.

- Senyor Shuhart! Senyor Shuhart! Quatre paraules sobre el garatge!

- No tinc res a dir -vaig contestar, tot apressant-me a pas de cursa. Però intenteu desfer-vos d’aquells dos: un amb un micròfon, corria a la dreta, l’altre, amb una màquina de fotos, a l’esquerra.

- Ha vist alguna cosa extraordinària, en el garatge? Només quatre paraules!

- No tinc res a dir -vaig replicar, intentant posar-me d’esquena a l’objectiu-. És un garatge com qualsevol altre…

- Gràcies. Quina és la seva opinió sobre les turboplataformes?

- Excel·lent -vaig dir, dirigint-me cap als lavabos.

- Què en pensa, dels objectius de la Visita?

- Dirigeixi’s als científics -vaig dir. I vaig tancar la porta darrere meu.

Vaig sentir com rascaven la fusta. Aleshores els vaig dir a través de la porta:

- Us recomano seriosament que pregunteu al senyor Tender per què el seu nas té el color de la remolatxa. Ell no ho diu, perquè és modest de mena, però això ha estat la nostra aventura més apassionant.

Calia veure com galopaven pel corredor! Com cavalls, us ho juro. Vaig esperar un moment i tot semblava tranquil. Vaig sortir: ningú. Llavors vaig reprendre el meu camí, xiulant. Vaig baixar al lloc de control, vaig presentar el meu passi a l’espàrrec i vaig veure que em feia una salutació militar. Allò volia dir que jo era l’heroi del dia.

- Descansi, sergent -vaig dir-. Estic content de vostè.

Ell va fer una cara com si li hagués dit no sé quina mena d’afalac.

- Tu, Pèl-roig, ets un tio amb collons -em digué-. Estic orgullós de conèixer-te.

- Així que -vaig contestar- tindràs coses per explicar a les mosses a la teva Suècia, oi?

No era un mal paio. Si haig de dir la veritat, a mi no m’agrada aquesta mena d’homes alts amb les galtes rosades. A les ties, les torna boges, però per què, us pregunto? La grandària no ho justifica… Vaig sortir al carrer rumiant què podia justificar aquella bogeria. El sol brillava i al voltant meu, no hi havia ningú.

Vaig passar l’estació d’automòbils, i hi havia el cordó: dos cotxes de patrulla amb tota la seva bellesa, llargs, grocs, eriçats de projectors i metralladores, els porcs, i, naturalment, de cascs blaus. El carrer estava tallat, era impossible obrir-s’hi camí. Avançava amb el cap cot. Valia més no mirar-los de moment. Durant el dia era millor no prestar-los gens d’atenció, perquè hi havia dos o tres paios que tenia por de reconèixer. Si els reconeixia, provocaria un gran escàndol. Us juro que tenien sort que Kiril m’hagués convençut d’entrar a l’institut. Durant una època els vaig buscar, els tios de merda, i, Déu n’és testimoni, els hauria clavat una pallissa de por…

Així que passava de llarg tota aquella gentada, les espatlles encongides, estava a punt de sortir-me’n quan vaig sentir:

- Ei, stalker!

Bé, això no tenia res a veure amb mi, jo seguia el meu camí, treient una cigarreta del paquet. Algú em va atrapar, em va agafar per la màniga. Vaig espolsar-me aquella mà i, donant mitja volta, vaig preguntar molt educadament:

- Per quin motiu t’estàs fotent amb mi, míster?

- Espera, stalker-va dir ell-. Vull preguntar-te un parell de coses.

Vaig aixecar els ulls cap a ell i era el capità Quarterblood. Una antiga coneixença. Estava completament groc i semblava dissecat.

- Ah! -vaig dir-, hola, capità. Com va el seu fetge?

- Tu, stalker, para el carro -em va dir enfadat, travessant-me amb la mirada-. Diga’m més aviat per què no t’atures de seguida quan et criden?

I ja tenia dos cascs blaus darrere l’esquena: les grapes sobre la pistolera, els ulls que ni es veien, no se’ls veia res més que les mandíbules que es bellugaven sota els cascs. D’on els deuen treure? Ens els envien per multiplicar-se o què? Durant el dia, en general, no tenia por de les patrulles, però aquells fills de mala mare eren ben capaços d’escorcollar-me i en aquell moment precís, això no m’anava gaire bé.

- Ah! És a dir que era a mi a qui es dirigia, capità? -vaig preguntar-. És que he sentit que vostè cridava un stalker.

- Vols dir que ja no ets stalker?

- Des que vaig deixar la presó on vaig ser-hi gràcies a la seva bondat -vaig dir-, he canviat. Li ho agraeixo, mon capità, m’ha obert els ulls. Sense vostè…

- Què feies en l’avant-Zona?

- Què vol dir? Hi treballo. Ja fa dos anys.

Per acabar aquesta conversa desagradable, vaig treure él meu carnet i el vaig ensenyar al capità Quarterblood. El va agafar, el va fullejar pàgina per pàgina -gairebé olorava cada segell, per poc que no els llepa-. Em va tornar el carnet, amb l’aire content, els ulls brillants, les galtes enceses.

- Perdona’m Shuhart -va dir-. No m’ho esperava. Així que els meus consells no han estat inútils. Bé, això és magnífic. Creu-me o no, però fins i tot aleshores pensava que podríem fer de tu una bona persona. No volia admetre que un noi com tu…

I així seguia. Carai, vaig pensar, aquí tenim un altre melangiós a qui he curat; però, és clar, jo escoltava atentament abaixava tímidament els ulls, opinava, obria els braços, i fins i tot, si la meva memòria és bona, rascava tímidament la vorera amb el peu. Aquells goril·les a l’esquena del capità van escoltar una estona i, ho vaig veure, en van quedar tips. Van tocar el dos per anar a un lloc més alegre. Pel que fa al capità, no deixava de preguntar-me sobre les meves perspectives i em donava lliçons dient que el saber és la llum, i la ignorància, la negra nit; que el Bon Déu estima i aprecia la feina honrada. En fi, seguia d’aquesta manera amb la mateixa xerrameca amb la qual el capellà de la presó ens enverinava cada diumenge. Jo tenia tantes ganes de beure que ja no m’aguantava. No passa res, Red, paciència! Ell no podrà continuar gaire estona amb aquest ritme, ja està, ha començat a ennuegar-se… Llavors, per sort, un dels cotxes de la patrulla es va posar a tocar la bocina. El capità Quarterblood es va girar, va deixar anar un crit ple d’enuig i em va encaixar la mà: