- Anem-hi, anem-hi… -rondinava Barbridge-. No pateixis, tinc la rampinya, no la deixaré… Au!

El viarany li era conegut, però l’herba mullada relliscava, les branques dels servers li fuetejaven la cara, el vell, corpulent, pesava moltíssim, com un cadàver, i, a més a més, el sac amb la rampinya s’enganxava constantment cascavellejant i dringant, i, després, tenia por de topar amb l’altre, que, possiblement, voltava encara en la fosca.

Quan van arribar a la carretera, encara era de nit, però es notava que l’alba s’apropava. Els ocells, encara mig adormits, insegurs, es van posar a piular al petit bosc de l’altra banda de la carretera; damunt les cases negres d’un barri llunyà, damunt dels rars fanals grocs, la foscor nocturna ja es tornava blava; un aire penetrant i humid venia d’allà. Redrick deixà Barbridge sobre el marge del camí, llançà un cop d’ull al seu voltant i travessà la carretera com una gran aranya negra. Ràpidament va trobar el Land Rover, va netejar el capot i la teulada de les branques que havien servit per a dissimular-lo, es va posar al volant, engegà i va anar cap a l’asfalt amb prudència, sense encendre els fars. Barbridge estava assegut, tenia en una mà el sac de la rampinya, amb l’altra es palpava les cames.

- De pressa -gemegà-. Cuita! Els genolls, tinc els genolls encara intactes… Tant de bo em salvés els genolls!

Redrick el va aixecar i, escarritxant les dents per l’esforç, el va fer caure per damunt del xassís. Barbridge es va esfondrar en el seient del darrere i gemegà. No deixava anar el sac. Redrick va recollir l’impermeable de terra i va cobrir el vell. Barbridge va aconseguir emportar-se l’impermeable i tot.

Redrick va treure una llanterna de la butxaca i va donar una volta al llarg del camí, tot escrutant els eventuals rastres. Gairebé no n’hi havia cap. Rodant per la carretera, el Land Rover aixafava l’alta i espessa herba, que al cap d’unes hores es tornaria a dreçar. Al voltant del lloc on havia estat aparcat el cotxe de la patrulla, el terra estava ple de burilles. Redrick es va recordar que feia ja estona que tenia moltes ganes de fumar, va treure una cigarreta i la va encendre, tot i que el seu desig més urgent era el de saltar al cotxe i marxar d’allà a tota pressa. Però de moment no podia. Havia de fer-ho tot lentament, amb molta cura.

- Què et passa? -va dir Barbridge ploriquejant-. No has tirat l’aigua, els ormeigs de pescar estan totalment secs… Què esperes? Amaga la rampinya!

- Calla! -va dir Redrick-. No m’emprenyis. -Callà un moment-. Anirem pel barri del sud.

- Com, pel barri? Estàs boig? Em fotràs els genolls enlaire, brètol! Els meus genolls!

Redrick s’empassà la darrera alenada i deixà la burilla en una capsa de llumins.

- No pateixis, Voltor -va dir-. No podem anar directament a la ciutat. Hi ha tres posts i segur que ens faran aturar almenys una vegada.

- I què?

- Veuran les teves peülles i estarem fregits.

- No passa res. Vam estar pescant amb dinamita i vaig rebre un cop a les cames, i prou!

- I si te les palpen!

- Que ho facin… Fotré un crit de por que els passaran les ganes de palpar les cames a algú per sempre més.

Però Redrick ja ho havia decidit tot. Va aixecar el seient de conductor, il·luminà el forat amb la llanterna, va obrir l’amagatall secret i va dir:

- Dóna’m la rampinya.

El dipòsit de benzina sota el seient era fals. Redrick va agafar el sac i el va ficar dins, tot sentint el contingut com dringava.

- No puc arriscar res -va murmurar-. No hi tinc dret.

Va tornar a posar l’amagatall al seu lloc, el va tapar amb parracs, i baixà el seient. Barbridge grunyia i gemegava, exigia planyívolament que s’afanyés, tornava a prometre la Bola d’or, tot agitant-se en el seient i guaitant, inquiet, la foscor que es dissipava. Redrick no li feia gens ni mica de cas. Va esberlar la bossa de plàstic plena d’aigua i de peixos, va vessar aquesta aigua sobre els ormeigs de pescar col·locats al fons de la cabina i ficà els peixos, que es bellugaven, en un sac de tela gruixuda. Va plegar la bossa de plàstic i la desà dins la butxaca de la granota. A partir d’aquell moment, tot estava en ordre: dos pescadors tornaven d’una pesca no gaire fructífera. Es va asseure darrere el volant i va engegar el cotxe.

Va anar fins al revolt sense encendre els fars. A la seva esquerra, hi havia un mur sòlid de tres metres d’alçada que envoltava la Zona, a la dreta hi havia matolls, un boscam aclarit, de tant en tant algunes cabanes abandonades amb les finestres barrades amb taulons i amb les parets escrostonades. Redrick hi veia bé en les tenebres; de fet, la fosca ja no era tan densa, i per això no va ni frenar, quan davant d’ell va aparèixer una figura encorbada que caminava amb pas mesurat. Només es va ajupir més cap al volant. Aquell caminava directament pel mig del camí: com tots ells, es dirigia cap a la ciutat. Redrick el va passar de llarg i va pitjar l’accelerador amb més força.

- Mare de Déu! -va murmurar Barbridge des de darrere-. Has vist, Pèl-roig?

- Sí -va contestar Redrick.

- Senyor!… És l’única cosa que ens faltava -va rondinar Barbridge i de sobte es posà a recitar amb veu alta una oració.

- Calla! -cridà Redrick.

El tombant havia d’estar molt a prop. Redrick va alentir la marxa escrutant la línia de casetes i de bardisses inclinades que s’estenia a la dreta. Un vell transformador… un post amb suport… una petita passarel·la podrida damunt d’un torrent. Redrick va girar el volant. El cotxe es va llançar sobre un bony.

- On vas? -cridà salvatgement Barbridge.

Redrick es va girar ràpidament i va clavar una bufetada al vell, tot sentint en el dors de la mà la seva galta mal afaitada. Barbridge s’escanyussà i callà. El cotxe saltava, les rodes relliscaven sense parar en el fang fresc després de la pluja nocturna. Redrick va encendre els fars. La llum blanca que saltava il·luminà les antigues vies de tren amb l’herba que creixia entre elles, els aigüerols enormes, les tanques podrides i mig apuntalades pels costats. Barbridge plorava, tot sanglotant i mocant-se. Ja no prometia res, es queixava i amenaçava, però en veu molt baixa, inin-tel·ligible, així que Redrick sentia només paraules aïllades. Alguna cosa sobre les seves cames, sobre els seus genolls, sobre el bell Arti… Després va callar.

El poble s’estenia al llarg del barri oest de la ciutat. Abans hi havia cases de camp, horts, jardins amb fruiters, residències d’estiu de les autoritats de la ciutat i dels administradors de la fàbrica.

Llocs verds, alegres, petits llacs amb platges de sorra neta on es criaven les carpes. La pudor de la fàbrica i els seus fums agres no arribaven mai fins aquí, com tampoc el clavegueram de la ciutat. Actualment tot estava abandonat, oblidat, i al llarg del trajecte no van veure més que una casa habitada: una petita finestra amb les cortines tirades irradiava una llum groga; la roba mullada per la pluja estava estesa en unes cordes; un gos enorme, en un atac de fúria, es llençà cap a una banda i durant un temps perseguí el cotxe enmig dels esquitxos de fang de les rodes.

Redrick va creuar prudentment un pont vell mig ensorrat, i quan va percebre davant d’ell el revolt per la carretera de l’oest, va aturar el cotxe. Sense girar-se cap a Barbridge va baixar a la carretera i avançà, amb les mans fredes ficades dins les butxaques humides de la seva granota. Ja era de dia. Al seu voltant tot estava mullat, silenciós, adormit. Va arribar fins a la carretera i donà un cop d’ull amb prudència, des de darrere dels matolls. D’allà es veia bé el post de policia: una petita caravana, amb tres finestretes il·luminades; el cotxe de la patrulla estava sobre la vora del camí, i no hi havia ningú a dintre. Durant un temps, Redrick es va quedar dret, observant. En el post, no hi havia cap moviment. Els membres de la patrulla sens dubte havien passat fred durant la nit, estaven rebentats i ara es devien escalfar a la caravana: estaven endormiscats amb la cigarreta enganxada al llavi inferior. “Cabrons”, va dir Redrick en veu baixa. Va palpar a la butxaca un puny de ferro, féu lliscar els dits dins dels forats ovalats, va prémer el metall fred en la mà i, sempre encorbat de fred, sense treure les mans de les butxaques, va tornar. El Land Rover, una mica inclinat, estava aparcat entre els matolls. El lloc estava perdut, oblidat; segurament ningú no hi havia posat els peus durant una bona desena d’anys.